CARTA ALS REIS D’ORIENT

El cowboy està crescut. Expulsa del seu govern els falcons menys rapinyaires . Tensa la corda de les relacions internacionals i augmenta el nivell de barbàrie en la invasió de l’Iraq.

Segons el seu lleuger raciocini, l’avalen els seus cinquanta-quatre milions de vots. Són vots del fonamentalisme religiós, vots de la por, vots induïts amb profusió de falses amenaces de bomba, injustificats estats d’alarma i nombrosos simulacres d’evacuació.

Vull pensar que en els recents comicis es reflecteix una societat profundamnet teocratitzada i atemorida.

Vull creure que l’ampli recolzament que ha obtingut el garrell és fruit de la manipulació dels votants, i també, recordem-ho, per una flagrant privació del dret de vot a elements potencialment demòcrates.

Està ell interessat en la democràcia en sí mateixa? O bé, com a mer instrument i coartada per a obtenir poder i beneficis? Vol una democràcia real, de debò? O vol, per contra, una democràcia virtual, que només ho sigui en la forma?

Us proposo, ara, fer un intens exercici de papanatisme, oblidem-nos de la frase que va dir en plena crisi pel cas iraquià: “tot això seria més senzill sense democràcia”. Convencem-nos (encara que sen’s escapi el riure i sen’s aixequi la cella) que el seu govern actua en representació netament legítima del seu poble.

Ara que ja ens creiem tot això ja ens podem fer les següents preguntes:

Quin dret te un país, per més estarrufat que estigui, d’envair i destruir un estat sobirà menyspreant la seva societat madura i capaç? Quin dret té a cometre un genocidi i a esperonar l’enfrontament orient-occident? Quin dret té a actuar casi unilateralment en un cas de conseqüències planetàries? Quin dret té a passar-se per l’engonal un bon grapat de tractats internacionals, codis ètics i manuals de diplomàcia i bon veïnatge?

Davant d’aquest panorama, afegeixo a la carta als Reis d’Orient aquestes demandes:

- Dignitat per als prohoms i mandataris del món, per que no abaixin el cap davant l’oncle Sam.

- Conseqüència per a qui no es va posar dempeus davant les barres i les estrelles. Que ara no s’hi agenolli.

- Valentia i reflexió per als pobles, per poder plantar cara a situacions complexes amb eines limitades.

- Constància i perseverància , pas curt i sostingut per als que caminem dia a dia cap a un món millor, un món en pau.

- I, sobre tot, valors sòlids i fermesa per aplicar-los. Per que els nostres fills prenguin bon referent, s’enorgulleixin de nosaltres i puguin seguir la nostra tasca, que no s’acaba. Els farà més bé que els grapats de joguines que reben cada any.

Silvestre Entredàlies

UN DISSABTE QUALSEVOL

Els dissabtes no treballo. Així que he anat a Barcelona, a passar la tarda. Hi he anat amb cotxe, és més còmode. A mig camí m’he aturat a omplir el dipòsit, i he seguit cap a la urbs. Ha estat en sortir de l’aparcament quan m’he adonat del solet que feia. Bon dia per anar de compres, el bon temps predisposa a l’optimisme i dona ales al diner de plàstic.

He entrat a una botiga de roba, talment una discoteca del tèxtil, on les dependentes anorèxiques semblen despatxar gin-tonics. M’he firat uns pantalons, dues camises i una americana que no em feia cap falta, però que m’ha entrat pels ulls. He sortit carregat de bosses de coloraines, tot un camàlic-home-anunci. Després he estat atret, en ple Passeig de Gràcia, per un irresistible aroma que efluia d’un establiment proper; no he tingut més remei que seguir la meva embogida pituïtària i prendre’m un cafè amb una ensaïmada de xocolata.

Ja de tornada, m’he aturat a l’aparador d’una joieria. Ep! Només a mirar, de moment. Tard o d’hora l’hi faré un bon regal a la meva promesa, i he pensat en un diamant petit, ja veurem...

Al Sudan també és dissabte (- amb què surt ara aquest?), allà hi ha una instal·lació petroliera on l’Abdislam treballa per a mi, per que jo cremi benzina. Ell no en pot comprar de benzina amb el que cobra. El seu govern necessita cada petrodòlar que surt del pou per mantenir i fomentar la guerra.

És dissabte a Indonèsia, on l’Amir ja no s’hi veu després de catorze hores seguides cosint pantalons com els que m’he comprat. No sap si demà treballarà, no sap si podrà omplir els bols d’arròs, a casa seva.

A Uganda i a Ghana, l’Okot i la Efua passen el dissabte torrant cafè i collint cacau, com cada dia. Passen calamitats enmig de la selva per portar luxe a llunyanes estovalles de fil.

Angola és un dels països més rics del món, i la seva població és de les més empobrides. El que els governants i les multinacionals no els han pogut prendre són els dissabtes. Però ha estat justament en dissabte que el miner 235-L ha perdut un braç en un accident, mentre arrencava diamants a la terra.

Vull dir amb tot això, que alguna cosa ha de canviar en les relacions comercials internacionals, en la globalització. Però només canviarà si cadascun de nosaltres pren consciència i exerceix un consum més responsable. Hem de forçar el mercat exigint productes produïts i distribuïts èticament, mitjançant un comerç just.

Cal que capgirem la situació; per empatia i per solidaritat amb l’Abdislam, l’Amir, l’Okot, la Efua i el 235-L; o per egoisme i por, perquè quan els acabem els neulers, vindran amb la clau anglesa, les mans, el tallant, el pic, i sobre tot, carregats de raó a prendre’ns el que sempre ha estat seu.

Silvestre Entredàlies

L’HEM RECUPERAT A TEMPS

(d’eruga a papallona)

El meu amic llegia cada dia els diaris, analitzant les notícies. Contrastava opinions, formava la seva. Escoltava tot tipus de tertúlies radiofòniques. Deia que tots els punts de vista ajuden a entendre les coses. L’interessava la política internacional, la situació al tercer món, els temes d’Iraq, Palestina, Txetxenia... També l’apassionaven les qüestions més properes, en les quals procurava incidir. Es dedicava en cos i ànima a un parell d’entitats altruistes locals, de les què n’era un potent pilar.

Home auster, en tenia ben bé prou amb el seu modest jornal. No devia res a ningú, ans al contrari, generós com era.

La tardor passada va ser quan es va desfermar el daltabaix, per la mala vida que duia. Potser va influir l’escurçament dels dies propi de l’estació, o una sobtada baixada de defenses.

La seva cunyada, la perruquera, ja l’havia advertit un munt de vegades, -no et capfiquis tant,  no canviaràs res-.

El fet és que va començar a perdre la gana i el color de la cara. Cada cop obria més els ulls i corbava més l’esquena sobre un diari que dia a dia semblava esbudellat damunt la taula. Movia el cap a banda i banda, remugava, -no anem bé, no anem bé...-. Fins i tot un dia es va perdre pel carrer tornant de la feina a casa.

Un dimecres qualsevol de novembre, la seva dona el va trobar assegut a la cuina, tenia quatre diaris a la taula, la ràdio a tot drap i el televisor bramant al menjador. La vista clavada a les rajoles de València, la boca badada, i un fil de saliva nodria un bassal damunt la secció de cartes al director. Pobre Miquel!

Així el vam tenir un parell de mesos, absent a la vida.

Amb repòs, estimació i paciència va anar recuperant el to, va anar diluint el tel que l’embolcallava, i finalment va néixer en ell un home nou.

Ara va al quiosc, atret no pels diaris, que ni els veu, sinó pels col·leccionables, les revistes del cor, i sobretot la premsa esportiva. Ara el futbol l’apassiona, qui ho havia de dir? Per fi té conversa. Un home nou. Què carai!

Ara fa cua al video-club i passa els dissabtes al centre comercial gaudint d’una ostentosa climatització i una música ambiental de querubins. Consumeix a dues mans, compra el que no necessita, condueix un fastuós cotxe que no pot pagar, en una paraula, és feliç.

Si en algun moment de recaiguda li venen ganes d’arreglar el món, se les guarda per excretar el seu vot ordenadament en les properes eleccions, i prou!

Hem d’aprendre del meu amic que per tossut i díscol gairebé es torna boig. Deixem ara mateix de pensar i de preocupar-nos per qüestions elevades, ja ho fan els nostres prohoms i els savis dirigents internacionals, ells saben el que ens convé.

Què sabrem nosaltres, pobres desgraciats!

Silvestre Entredàlies

S.O.S.

Jo era dalt d’un gran vaixell, en una hamaca de la coberta superior. El rumor dels motors i l’udolar del vent es van anar, poc a poc, transformant en una veu solemne, decidida i clara. Em vaig espantar, però de seguida, m’envair una immensa enteresa, una consciència total. Sí, era ell, el gran vaixell, qui em parlava. Vaig entendre que ho feia per a tota la tripulació, però sabent que només eren capaços d’escoltar-lo i d’entendre’l els que es creien part del barco, que se’l feien seu, que l’estimaven. Em parlà en aquests termes:

Jo, el vostre vaixell em sento obligat, no només a parlar-vos, sinó a demanar-vos ajuda a tots els que m’escolteu.

Us seré clar, cal ser-ho en els moments crítics. El pont de comandament està governat per titelles a les ordres de grans corporacions. La seva vanitat i poder els fa cecs i indolents davant la meva ràpida degradació.

A la sala de màquines la vida s’està fent del tot insuportable: explotació, malalties, fam, lluites...

Els de dalt ja no poden utilitzar el tradicional sistema de estossinar-los cada cop que algun d’ells prova d’aixecar el cap. No poden perquè els compartiments estancs que els de dalt van construir estan completament rovellats. Estic ben foradat. Els crits de la sala de màquines se senten per tot el vaixell, i des d’allà es percep el luxe de les parts altes. Estem a punt d’un motí general. La meva deteriorada estructura seria incapaç de resistir-ho.

La situació es inèdita, requereix una solució imaginativa i agosarada, alhora que participativa i consensuada. És per això que us faig aquesta crida, fills meus, tots podeu i heu d’aportar el millor de vosaltres. Cal  redistribuir recursos, espais i esforços, i establir la comunicació i la harmonia. Després, si us plau, fixeu rumb a port segur i, allà, feu-me un manteniment a fons i una remodelació total, ho necessitem per sobreviure i seguir la nostra singladura.

La veu es va anar transformant en un tossut cant de cigala, i em va començar a semblar que tot havia estat un somni quan vaig aixecar el vol de la coberta de proa. Just abans de despertar-me vaig poder llegir al casc el nom del vaixell: PLANETA TERRA.

Es veu que estava pesant figues recolzat en el mur de pedra, a l’exterior del Santuari de l’Ecologia. Davant tenia un plafó instal·lat aquí per un dels millors homes del Vallès, la inscripció ens recorda que si no aportem solucions, ens convertim en part del problema.

Espero que ens veiem, sí, amb tu que has llegit fins aquí, a la Festa per la Cultura de la Pau.

Sabrem llegir-nos als ulls que no volem ser part del problema i que som capaços d’escoltar el vaixell.

                                                                                                      

Fins aviat.

Silvestre Entredàlies

M’AJUDARÀ TOT L’HIVERN

Som a l’estiu, temps de migdiades, de repòs, de deixar-se anar.

El trencar de les onades dona el tempo, la melodia la posa algun llunyà parell de xancletes. Sense remei ,ens endormisquem damunt la salabror de la tovallola.

Ara sí que podem obrir la ment, l’horitzó damunt del mar ajuda, ben al contrari de la finestra del despatx, el taller o la botiga dels rancis dies d’hivern.

Cada onada s’endú un mal de cap, cada castell de sorra desfà una cabòria.

Aquest mateix matí em trobava en aquest estat, de llangardaix damunt pedra roent, quan, entre la sorra he vist una ampolla buida, abandonada. De cop i volta m’he trobat escrivint, en un tros de paper, un missatge d’aquells de boy-scout, ensucrat, innocent.

Després, he deixat un moment el paper falcat amb una espardenya, per fer una capbussada, de cop, de cap. En sortir de l’aigua m’he eixugat les mans i he seguit dirigint-me a aquell destinatari atzarós i desconegut. He acabat la carta anotant-hi la meva adreça i demanant resposta amb un mitjà, si us plau, més assenyat.

Ha estat llavors quan, potser per la lucidesa que dóna el contacte amb l’aigua freda, m’han aclaparat, com llampecs, imatges de l’hipotètic receptor de l’ampolla. He vist casa seva, les seves condicions, les seves circumstàncies. He albirat els seu difícil entorn al Marroc, a Algèria, a Tunísia, al Líban... He sentit dins meu desassossec i vergonya.

Desassossec per ser jo el privilegiat i ell el perjudicat, sense merèixer-ho cap dels dos. Vergonya pel poc que faig per vèncer aquesta pèrfida inèrcia.

Soc jo millor que ell? Em mereixo aquesta abundància? Es mereix aquella penúria?

A qui beneficia això? I sobretot, la situació és inamovible?

He posat la carta dins l’ampolla, l’he tapada amb determinació, l’he agafada pel coll, i amb força l’he llançat a la bossa, sí a la bossa, no al mar.

La posaré en un lloc ben visible de la taula on treballo, on perdo horitzons i perspectives. Quan l’estiu sigui lluny, quan, en perdre el món de vista, em preocupi per quin model de mòbil d’última generació m’és imprescindible, quan em lamenti del sou  o de les condicions de treball, miraré l’ampolla, i veuré en el vidre verd, el somriure murri i desdentat de l’amic que podia haver rebut el missatge. Em picarà l’ullet i em farà rumiar. M’ensenyarà a ser més humil, més persona, a no sobrevalorar la fatuïtat.

Prendré petites decisions, emprendre minúscules accions que contribueixin a anivellar la balança, això sí, amb alegria i energia.

M’ajudarà tot l’hivern a fer entrar cada dia una escletxa de llum dins la caverna.

Silvestre Entredàlies

BUSH, EL GENERAL VENÇUT

 

Per fí ja tenim resolució del Consell de Seguretat de Nacions Unides. Molts s’hauran tret, en fals, un pes de sobre.

La resolució 1546 del CS de NNUU sobre l’Iraq aprovada el 8 de juny de 2004 diu que “l’ocupació acabarà el 30 de juny de 2004” i que a partir d’aquesta data l’Iraq tindrà “plena sobirania”.

Pot “acabar l’ocupació el 30 de juny” i a l’hora continuar sobre el territori 135000 soldats invasors sota comandament exclusiu dels EEUU?

Pot tenir l’Iraq “plena sobirania” i a l’hora tolerar en el seu territori una ambaixada dels EEUU amb un mínim de 3000 intrusos treballant sota les ordres i directrius de Jonh Negroponte?

Quina mena de “plena sobirania” pot tenir o exigir aquest Govern Interí triat per EEUU i imposat al poble iraquià?

Què els ha passat a Chirac,  Shröder i Putin, tan taxatius que es van mostrar contra la belicositat unilateral del yanqui?

Què se n’ha fet de Zapatero, de la seva enteresa impecable replegant les tropes i tornant al senderi?

La resolució que aquests prohoms han aprovat està curulla de cinisme d’EEUU, i de renúncies d’Europa. Aquesta Europa que havia de ser assenyada, culta, ferma en les seves conviccions i tolerant amb les dels demés.

Bush és ara el general ferit de mort en una batalla que  està perdent. Seria de mals vassalls no auxiliar-lo, no fer-li costat en tan mal tràngol. Els seus servents no el deixaran fracassar tot sol davant l’Infidel. Ben cert és que els més díscols han discrepat en algun moment, però ara pinten bastos per l’amo, i cal tancar files aplicar disciplina i oblidar el criteri. El llop és molt a prop (i a sobre és moro).  Que ningú surti del ramat!

Ara el que li caldrà al general és tranquil.litat. El seu mal no vol soroll. Cal que perdi  protagonisme, desviar la pressió informativa creant algun conflicte pantalla. Cal també que perdi les eleccions. Així, fent un discret mutis cap a bambolines, ningú el contrariarà amb tribunals penals internacionals, crims contra la humanitat, drets humans, convencions de Ginebra ni altres mandanges. (Aquest sistema ja l’està provant el seu amic Josemari, de moment li va força bé)

D’aquí a molts anys, com altres grans tirans, morirà de vell, de molt vell, en un còmode llit, a la seva acollidora mansió. Se l’endurà una parca dolça com la mel, voltat dels seus,  que l’estimen que el veneren. Morirà tranquil i satisfet.

En nom dels milers de morts com gossos a l’Iraq per defensar la seva terra i la seva cultura:   Enhorabona, Georges W. Bush! 

Silvestre Entredàlies

LLUNY DE  LES MIL I UNA NITS

Els van sotmetre a una guerra totalment desproporcionada, van bombardejar la població civil amb tres-centes tones d’urani empobrit, que ha matat de càncer prop d’un milió de nens. Van aniquilar completament el país.

-Els Salvadors del món van actuar així el 1991.

 Malgrat tot, l’Iraq es podia haver refet de la catàstrofe, ja havien après la lliçó. Ho van copiar mil cops a la pissarra: “No tornarem a molestar al Gran Imperi. No intentarem mai més vendre el nostre petroli en euros. No serem un referent de desenvolupament i cultura per als pobles àrabs”.

-Els Garants de la pau global no en van tenir prou. Durant dotze anys han sotmès als pobladors de l’antiga Mesopotàmia a un bloqueig comercial inhumà, vigilat per Nacions Unides. Han aconseguit transformar un país mitjanament desenvolupat en un abocador desgavellat.

Ha estat un llarg període sense medicaments, productes fitosanitaris; sense paper i llapis (són productes perillosos prohibits pel bloqueig); i evidentment, desprès de tot això, els va quedar una nul·la capacitat militar.

-La Democràcia mirall de totes les democràcies, arribat aquest punt,  ha considerat que la fruita ja està prou madura; han entrat a sang i foc, en un poble sense defenses.

-El Bressol de les llibertats s’ha rigut d’un poble ferit de mort però orgullós, han bramat a tot pulmó que hi havien armes de destrucció massiva, que eren una amenaça mundial.

Quan els Salvadors del món, els Garants de la pau global, la Democràcia mirall de totes les democràcies, el Bressol de les llibertats es comporta d’aquesta manera deu ser per alguna ferma raó. Déu els beneeixi. Aquells barbuts de pell olivada de ben segur que amaguen banyetes sota els turbants, i cua de domine cabra sota els pantalons; el que duen a la pell no és pols, és sofre.

L’Exèrcit Alliberador, entrant heroïcament en aquell infern, és normal que faci presoners alguns d’aquests petits lucifers.

Com ens pensàvem que passarien les llargues i tedioses tardes quartelàries els aprenents de Rambo en companyia d’aquests esquifits éssers menyspreables i sense padrins?

Potser crèiem que jugarien tots plegats al golf, en fraternal harmonia, convidant-los a xocolata i melindros entre green i green. I al capvespre mirarien, abraçats, les postes de sol explicant-se contes de fades.

L’única manera de que uns soldats invasors no es comportin com el que són, és que segueixin el camí tan fermament marcat per les tropes espanyoles, el camí del cadascú a casa seva.

La presó d’Abu Grial queda molt lluny del Bagdad de les mil i una nits. Tan lluny com Guantánamo de Varadero.

Silvestre Entredàlies

APROFITEM LES EINES

Els ciutadans tenim poques ocasions en les quals podem dir la nostra sobre la manera en què som governats. Cal aprofitar totes aquestes oportunitats, són ben escasses.

Les persones que creiem que la manera d’assolir la pau no és la imposició del més fort, els que no estem d’acord amb l’imparable creixement de la despesa militar de l’estat espanyol, i els que ens avergonyim de l’actuació de les nostres tropes a l’Iraq hem de fer sentir la nostra veu cada cop que sigui possible.

Dues bones ocasions per pronunciar-nos les tenim en les manifestacions ciutadanes i en els comicis electorals. Es pot dir que, últimament, en aquestes dues assignatures hem tret bona nota. Progressem adequadament.

No obstant això, cada any, pels vols d’aquesta època, amb l’esclat de la primavera, se’ns presenta una ocasió d’or d’expressar el nostre parer. L’últim any el nombre de persones que van utilitzar aquesta eina es va multiplicar per set.

Estem parlant de la gran assignatura pendent, sembla que ens faci por, i que és aquesta mateixa por inundada la que ens impossibilita afrontar-la. És l’objecció fiscal a la despesa militar. Necessitem millorar.

A algú li pot semblar bé que l’estat espanyol es gasti 41.6 milions d’euros cada dia en mantenir i rearmar l’exèrcit. També, hom pot trobar adequat que, en cada hora que passa, es gastin a tot el planeta gairebé 100 milions d’euros en exèrcits, mentre que en aquesta mateixa hora moren 1800 nens al tercer món. Aquest tipus de contribuent és el que pot, tranquil·lament i d’acord amb la seva manera de pensar, seguir fent la declaració de la renda com sempre, patrocinant disciplinadament amb part del seu esforç fiscal la insaciable despesa militar.

Als contribuents que, per contra, pensem que ja n’hi ha prou de llençar diners per a preparar-nos per la guerra en lloc de dedicar-los a millorar la societat, podem optar per fer objecció fiscal a la despesa militar en la nostra declaració de renda. D’aquesta manera podem desviar part dels ingressos de la maquinària de guerra cap a entitats de tipus social i de solidaritat.

Potser sí que només serà un gra de sorra, però el tenim clavat a l’ull de la nostra consciència. Hem de perdre la por definitivament a fer aquest pas. Com en tots els aspectes de la vida, si actuem conseqüentment viurem millor, aquesta és la veritable qualitat de vida.

(Trobareu informació pràctica sobre com fer objecció fiscal a: www.justiciaipau.org)

Silvestre Entredàlies

TENIEN UN MANUAL

Tenien un Manual. L’original era un antic exemplar en alemany, custodiat en una vitrina, gairebé un reliquiari, on lluïa el seu llom, gòtic i daurat.

Seguien el Manual al peu de la lletra, com un sol home, tancant files, sense fissures, monolítics.

Idolatraven el Manual. Els que actuen en l’àmbit de la mala consciència i la ignorància militant els cal fer-ho sovint, sota l’aparent dictat d’un déu, un líder o un Manual. Obrant així, els malfactors s’autoexculpen i poden seguir manipulant, mentint, crispant, calumniant i sobretot, governant.

Aquests sàtrapes han brillat especialment en l’aplicació d’alguns apartats i capítols del citat Manual, com són:  -Transfiguració de la història;  -Creació i potenciació de conflictes territorials (dins i fora fronteres);  -Demonització de l’adversari;  -Intoxicació informativa.   

També han estat mestres en els capítols referents al tractament del ciutadà, per exemple: - Rebaixa en la formació;  -Degradació de la reflexió;  - Desprestigi de la cultura de l’esforç;  - Aniquilació de l’autoestima en individus i comunitats.

La capital d’aquell país llunyà i imaginari (o no tant) va patir una desgràcia colossal. Ràpidament els sàtrapes van recórrer al Manual. A l’infal·lible índex van trobar l’entrada que corresponia: - Tractament de la informació en desgràcies  greus  i/o properes  ---- cap. 11.3, pàg. 2004.  Quin despropòsit ! a la pàgina senyalada no hi havia aquest capítol ( com diuen els italians “ traduttore, traditore”). Aquesta mancança que amagava el Manual pot atribuir-se a un descuit de l’editor o a un parany premeditat del traductor en una efímera crisi de penediment.

 Ja sabeu, però, que en aquesta mena de mentalitats no hi ha lloc per a la improvisació, cal sempre aplicar el dogma, així que van guiar-se pel capítol més proper: - Tractament de la informació en desgràcies greus i/o llunyanes  ---- cap. 20.3,  pàg. 2003.  Van llegir-lo i van actuar.

Amb una asèpsia esfereïdora van situar l’estratègia i la mentida per damunt de la condició humana. Era esgarrifós veure el seu cor de gel contrastant amb els cossos encara calents dels morts que s’amuntegaven als seus peus.

Quan se’ls va dir que no mentissin, que “amb els morts no s’hi juga”, ells van fugir endavant, com sempre, com deia el Manual. Repetint mil i una vegades la mentida per tal de transformar-la així en veritat.

Però aquest cop no els va funcionar, tot té un límit, i l’havien superat amb escreix.

Ara només provoquen fàstic, un fàstic que ennobleix la bona gent que ja no els vol veure mai més.

( Si per ventura  veiéssiu algun d’aquests cràpules, no li expliqueu res de tot això, no fos que fessin veure que han après la lliçó i ens tornessin a aixecar la camisa.)

Silvestre Entredàlies

ENYORAT AMIC

Enyorat amic d’ultramar,

T’escric des de la soledat del que va a la contra..

Sé que tu m’entendràs, doncs ets un home bo que viu en una terra on es camina descalç. Coneixes i respectes els ferms valors que van portar a la nostra espècie fins a l’estadi anterior a l’homo-conquistator-prepotentus.

Aquí, a l’altra banda,  en el costat “privilegiat” del món, concretament sota les regnes del més petit del “Trio de les Azores”, el corrent del pensament únic és summament fort; cada cop més barroer i menys subtil. Ens ofeguem.

Estem immersos en aquest riu ample, d’aigües fosques, crescut amb l’ajut de nous i inesperats afluents. És en aquest ambient on tèrboles pantalles de televisió-escombraries i murs de premsa afí encarrilen els cossos passius cap a la franja central del corrent. D’aquesta manera aïllen l’individu dòcil de la realitat exterior.

Si nedar riu amunt se’ns fa una gesta inabastable, el que si que ens és urgent és lluitar contra la desídia, contra el deixar-se conduir còmodament. De no fer-ho així, la inèrcia ens portarà sense remei cap a l’aiguabarreig i cap a mar obert; lluny de terra ferma. Des d’allà ens serà impossible retrobar els bons camins de la gent com cal que vam deixar aigües amunt.

Mahatma Ghandi va dir: ”És possible que puguis fer alguna cosa petita; doncs és important que facis alguna cosa petita”. El Capità Enciam ho reinterpretà: “Les petits canvis són poderosos”.

És seguint aquests consells que anirem a votar en aquestes eleccions, no ens quedarem a casa. Procurarem que el nostre vot no incrementi el corrent, el cabal, la terbolesa de les aigües i les espesses taques de caspa i gomina.

Enyorat amic, espero poder-nos veure aviat, mentrestant no canviïs, si et plau,

                                                                                      Silvestre  Entredàlies

SOM PROU HUMANS ?

L’home primitiu ha estat, al llarg de quasi tot el seu procés evolutiu, una presa per a altres animals. Això ha fet que no visqués tranquil i estigués en un permanent estat d’alerta, d’estrès. El gradual desenvolupament cerebral del nostre antecessor fa que en un moment determinat comenci a tenir consciència del món que l’envolta; un món que li segueix sent hostil i que com més coneix menys entén.

Així doncs, el nostre parent es sent cada cop més dèbil i vulnerable, mancat de confiança en ell mateix. És llavors, aproximadament fa 300.000 anys quan comença a alliberar-se dels neguits esmentats mitjançant l’invent de deus sobrenaturals que el protegiran de tot mal.

Des d’aleshores i segons Eudald Carbonell, el pensament religiós i la confiança cega en una divinitat protectora ha estat el pensament únic i exclusivista que la humanitat va seguir per interpretar el món.

No és fins el segle XVI que es produeix un canvi. El fet que l’home es consolidi en la cúspide de la jerarquia animal i comenci a domesticar el medi ambient fa que guanyi autoconfiança com a espècie. Això possibilita que la ciència i el coneixement es desenvolupin i esdevinguin també una incipient manera d’interpretar i entendre el món. Prescindint de dogmes i mites, sense pors ni violència.

I ara, a l’inici del s. XXI, després de quatre-cents anys cultivant l’intel·lecte, la raó i el diàleg, què vol aquest Georges Bush? Què pretén amb el seu discurs bíblic i apocalíptic? Què persegueix comportant-se com un messiànic telepredicador?

Doncs pretén fer tornar enrere la humanitat. Fer-li abandonar el modern camí de l’intel·lecte, el coneixement, la raó i el diàleg; i retrobar l’antic camí de la fe irracional , del bé i el mal, de l’obscurantisme i la xenofòbia.

 Pretén reinventar el deu més ranci i autoerigir-se en el més ranci dels profetes. Això li donaria carta blanca per governar el nostre planeta segons uns interessos que evidentment no tenen res a veure amb el misticisme i l’espiritualitat.

Davant d’aquests barroers i autoritaris esforços de regressió, he de dir que crec que són en va. La revolució del coneixement, la raó i el diàleg és imparable. El que sí depèn de la nostra perseverància és el ritme d’aquest fenomen.

Martí i Pol ho va veure així: “la pau no és cop sobtat ...”. En una tarda de manifestació no es poden vèncer 300.000 anys d’inèrcia.

Només la raó, la reflexió i la confiança en l’home ens portarà un dia, potser llunyà, a resoldre els  problemes sense violència, amb  enteniment i de manera pacífica. Aquell dia, per fi, serem veritablement humans.  

Silvestre Entredàlies

ELS INIMAGINABLES AVANTATGES

SEGONS JEFF BUSH

(O “Bienvenido Mr. Marshall II”)                                                                 

   Jeff Bush, va visitar fa uns mesos l’estat espanyol. Allà no va desaprofitar l’ocasió de mostrar-se tal com és. Amb una ignorància i matusseria que semblen donar-li prestigi, va qualificar Espanya de república la vigilia d’entrevistar-se amb el rei.

    Jeff Bush, en el marc d’aquella hilarant i republicana visita, va deixar ben clar que l’acció militar contra l’Iraq era una maniobra purament estratègica i econòmica. En aquelles dates, alguns ja havien perdut la vergonya en haver-se desenmascarat la falsedat de les armes de destucció massiva i les connexions de Saddam amb Al-Qaida.

   Com a plat fort de les seves declaracions, aquest missatger mastegador de xiclet, va anunciar a bombo i plateret uns “inimaginables avantatges” pel poble espanyol si el seu govern recolzava l’atac dels Estats Units a l’Iraq.a l’Iraq

   I és així com el monolític executiu espanyol es va posicionar unilateralment en una decissió tan greu per una societat. Va recolzar l’atac a l’Iraq sense l’aprovació ni el mandat de la ONU. Va enviar tropes (que encara hi són) a ocupar un país que no l’hi havia estat hostil, sense ni tan sols un acord prèvi al Parlament Espanyol. Es va riure, i es riu, del món qualificant de missió humanitària el que és una massacre diària de víctimes innocents.

   La bona gent es va esgarrifar amb els plantejaments de Jeff Bush; m’agradaria, però, fer una pregunta a les persones pràgmàtiques, sense escrúpols i ingènues que se’l van creure: on són els “inimaginables avantatges” dels que parlava el nou Mr. Marshall?

 ¿És un “inimaginable avantatge” l’enrocament d’Aznar en les negociacions de la futura constitució europea que ha propiciat un crispadíssim ajornament “sine die” de les converses?

   ¿És un “inimaginable avantatge” la degradació de les difícils relacions d’Espanya amb el Marroc, un país on ja es coneix Aznar com “l’home que ens odia”?

   ¿És un “inimaginable avantatge” que la Unió Europea rebutgi Vandellós com a candidata europea a acollir l’ITER (el centre mundial de recerca de l’energia de fusió nuclear)?

   ¿És un “inimaginable avantatge” que la UE decideixi també desestimar la candidatura de Barcelona a acollir l’Agència Europea de Seguretat Alimentària en la qual s’ha estat treballant des de l’abril del 2001?

   Crec sincerament que, fins i tot des de plantejaments egoístes, mesquins i de menysteniment de les cultures alienes, no ens convé com a poble torpedinar la construcció europea ni obrir ferides en les relacions d’occident amb el món àrab.

No ens convé actuar en contra de la pau mundial per encàrrec de grups de pressió dels EEUU.

Silvestre Entredàlies