dissabte, 10 d’abril de 2004



TENIEN UN MANUAL


Tenien un Manual. L’original era un antic exemplar en alemany, custodiat en una vitrina, gairebé un reliquiari, on lluïa el seu llom, gòtic i daurat.
Seguien el Manual al peu de la lletra, com un sol home, tancant files, sense fissures, monolítics.
Idolatraven el Manual. Els que actuen en l’àmbit de la mala consciència i la ignorància militant els cal fer-ho sovint, sota l’aparent dictat d’un déu, un líder o un Manual. Obrant així, els malfactors s’autoexculpen i poden seguir manipulant, mentint, crispant, calumniant i sobretot, governant.
Aquests sàtrapes han brillat especialment en l’aplicació d’alguns apartats i capítols del citat Manual, com són:  -Transfiguració de la història;  -Creació i potenciació de conflictes territorials (dins i fora fronteres);  -Demonització de l’adversari;  -Intoxicació informativa.   
També han estat mestres en els capítols referents al tractament del ciutadà, per exemple: - Rebaixa en la formació;  -Degradació de la reflexió;  - Desprestigi de la cultura de l’esforç;  - Aniquilació de l’autoestima en individus i comunitats.
La capital d’aquell país llunyà i imaginari (o no tant) va patir una desgràcia colossal. Ràpidament els sàtrapes van recórrer al Manual. A l’infal·lible índex van trobar l’entrada que corresponia: - Tractament de la informació en desgràcies  greus  i/o properes  ---- cap. 11.3, pàg. 2004.  Quin despropòsit ! a la pàgina senyalada no hi havia aquest capítol ( com diuen els italians “ traduttore, traditore”). Aquesta mancança que amagava el Manual pot atribuir-se a un descuit de l’editor o a un parany premeditat del traductor en una efímera crisi de penediment.
 Ja sabeu, però, que en aquesta mena de mentalitats no hi ha lloc per a la improvisació, cal sempre aplicar el dogma, així que van guiar-se pel capítol més proper: - Tractament de la informació en desgràcies greus i/o llunyanes  ---- cap. 20.3,  pàg. 2003.  Van llegir-lo i van actuar.
Amb una asèpsia esfereïdora van situar l’estratègia i la mentida per damunt de la condició humana. Era esgarrifós veure el seu cor de gel contrastant amb els cossos encara calents dels morts que s’amuntegaven als seus peus.
Quan se’ls va dir que no mentissin, que “amb els morts no s’hi juga”, ells van fugir endavant, com sempre, com deia el Manual. Repetint mil i una vegades la mentida per tal de transformar-la així en veritat.
Però aquest cop no els va funcionar, tot té un límit, i l’havien superat amb escreix.
Ara només provoquen fàstic, un fàstic que ennobleix la bona gent que ja no els vol veure mai més.

( Si per ventura  veiéssiu algun d’aquests cràpules, no li expliqueu res de tot això, no fos que fessin veure que han après la lliçó i ens tornessin a aixecar la camisa.)







Silvestre Entredàlies