dissabte, 12 de juny de 2004



LLUNY DE  LES MIL I UNA NITS



Els van sotmetre a una guerra totalment desproporcionada, van bombardejar la població civil amb tres-centes tones d’urani empobrit, que ha matat de càncer prop d’un milió de nens. Van aniquilar completament el país.

-Els Salvadors del món van actuar així el 1991.

 Malgrat tot, l’Iraq es podia haver refet de la catàstrofe, ja havien après la lliçó. Ho van copiar mil cops a la pissarra: “No tornarem a molestar al Gran Imperi. No intentarem mai més vendre el nostre petroli en euros. No serem un referent de desenvolupament i cultura per als pobles àrabs”.

-Els Garants de la pau global no en van tenir prou. Durant dotze anys han sotmès als pobladors de l’antiga Mesopotàmia a un bloqueig comercial inhumà, vigilat per Nacions Unides. Han aconseguit transformar un país mitjanament desenvolupat en un abocador desgavellat.

Ha estat un llarg període sense medicaments, productes fitosanitaris; sense paper i llapis (són productes perillosos prohibits pel bloqueig); i evidentment, desprès de tot això, els va quedar una nul·la capacitat militar.

-La Democràcia mirall de totes les democràcies, arribat aquest punt,  ha considerat que la fruita ja està prou madura; han entrat a sang i foc, en un poble sense defenses.

-El Bressol de les llibertats s’ha rigut d’un poble ferit de mort però orgullós, han bramat a tot pulmó que hi havien armes de destrucció massiva, que eren una amenaça mundial.

Quan els Salvadors del món, els Garants de la pau global, la Democràcia mirall de totes les democràcies, el Bressol de les llibertats es comporta d’aquesta manera deu ser per alguna ferma raó. Déu els beneeixi. Aquells barbuts de pell olivada de ben segur que amaguen banyetes sota els turbants, i cua de domine cabra sota els pantalons; el que duen a la pell no és pols, és sofre.

L’Exèrcit Alliberador, entrant heroïcament en aquell infern, és normal que faci presoners alguns d’aquests petits lucifers.

Com ens pensàvem que passarien les llargues i tedioses tardes quartelàries els aprenents de Rambo en companyia d’aquests esquifits éssers menyspreables i sense padrins?

Potser crèiem que jugarien tots plegats al golf, en fraternal harmonia, convidant-los a xocolata i melindros entre green i green. I al capvespre mirarien, abraçats, les postes de sol explicant-se contes de fades.

L’única manera de que uns soldats invasors no es comportin com el que són, és que segueixin el camí tan fermament marcat per les tropes espanyoles, el camí del cadascú a casa seva.

La presó d’Abu Grial queda molt lluny del Bagdad de les mil i una nits. Tan lluny com Guantánamo de Varadero.





Silvestre Entredàlies