LLUNY DE LES MIL
I UNA NITS
Els van sotmetre a una guerra
totalment desproporcionada, van bombardejar la població civil amb tres-centes
tones d’urani empobrit, que ha matat de càncer prop d’un milió de nens. Van
aniquilar completament el país.
-Els Salvadors del món van actuar
així el 1991.
Malgrat tot, l’Iraq es podia haver refet de la
catàstrofe, ja havien après la lliçó. Ho van copiar mil cops a la pissarra: “No tornarem a molestar al Gran Imperi. No
intentarem mai més vendre el nostre petroli en euros. No serem un referent de
desenvolupament i cultura per als pobles àrabs”.
-Els Garants de la pau global no
en van tenir prou. Durant dotze anys han sotmès als pobladors de l’antiga Mesopotàmia
a un bloqueig comercial inhumà, vigilat per Nacions Unides. Han aconseguit
transformar un país mitjanament desenvolupat en un abocador desgavellat.
Ha estat un llarg període sense
medicaments, productes fitosanitaris; sense paper i llapis (són productes perillosos
prohibits pel bloqueig); i evidentment, desprès de tot això, els va quedar una nul·la
capacitat militar.
-La Democràcia mirall de totes
les democràcies, arribat aquest punt, ha
considerat que la fruita ja està prou madura; han entrat a sang i foc, en un
poble sense defenses.
-El Bressol de les llibertats s’ha
rigut d’un poble ferit de mort però orgullós, han bramat a tot pulmó que hi
havien armes de destrucció massiva, que eren una amenaça mundial.
Quan els Salvadors del món, els Garants
de la pau global, la Democràcia mirall de totes les democràcies, el Bressol de
les llibertats es comporta d’aquesta manera deu ser per alguna ferma raó. Déu
els beneeixi. Aquells barbuts de pell olivada de ben segur que amaguen banyetes
sota els turbants, i cua de domine cabra
sota els pantalons; el que duen a la pell no és pols, és sofre.
L’Exèrcit Alliberador, entrant heroïcament en aquell infern, és
normal que faci presoners alguns d’aquests petits lucifers.
Com ens pensàvem que passarien
les llargues i tedioses tardes quartelàries els aprenents de Rambo en companyia
d’aquests esquifits éssers menyspreables i sense padrins?
Potser crèiem que jugarien tots
plegats al golf, en fraternal harmonia, convidant-los a xocolata i melindros
entre green i green. I al capvespre mirarien, abraçats, les postes de sol
explicant-se contes de fades.
L’única manera de que uns soldats
invasors no es comportin com el que són, és que segueixin el camí tan fermament
marcat per les tropes espanyoles, el camí del cadascú a casa seva.
La presó d’Abu Grial queda molt
lluny del Bagdad de les mil i una nits. Tan
lluny com Guantánamo de Varadero.
Silvestre Entredàlies
