dissabte, 7 d’agost de 2004


M’AJUDARÀ TOT L’HIVERN


Som a l’estiu, temps de migdiades, de repòs, de deixar-se anar.

El trencar de les onades dona el tempo, la melodia la posa algun llunyà parell de xancletes. Sense remei ,ens endormisquem damunt la salabror de la tovallola.

Ara sí que podem obrir la ment, l’horitzó damunt del mar ajuda, ben al contrari de la finestra del despatx, el taller o la botiga dels rancis dies d’hivern.

Cada onada s’endú un mal de cap, cada castell de sorra desfà una cabòria.

Aquest mateix matí em trobava en aquest estat, de llangardaix damunt pedra roent, quan, entre la sorra he vist una ampolla buida, abandonada. De cop i volta m’he trobat escrivint, en un tros de paper, un missatge d’aquells de boy-scout, ensucrat, innocent.

Després, he deixat un moment el paper falcat amb una espardenya, per fer una capbussada, de cop, de cap. En sortir de l’aigua m’he eixugat les mans i he seguit dirigint-me a aquell destinatari atzarós i desconegut. He acabat la carta anotant-hi la meva adreça i demanant resposta amb un mitjà, si us plau, més assenyat.

Ha estat llavors quan, potser per la lucidesa que dóna el contacte amb l’aigua freda, m’han aclaparat, com llampecs, imatges de l’hipotètic receptor de l’ampolla. He vist casa seva, les seves condicions, les seves circumstàncies. He albirat els seu difícil entorn al Marroc, a Algèria, a Tunísia, al Líban... He sentit dins meu desassossec i vergonya.

Desassossec per ser jo el privilegiat i ell el perjudicat, sense merèixer-ho cap dels dos. Vergonya pel poc que faig per vèncer aquesta pèrfida inèrcia.

Soc jo millor que ell? Em mereixo aquesta abundància? Es mereix aquella penúria?

A qui beneficia això? I sobretot, la situació és inamovible?

He posat la carta dins l’ampolla, l’he tapada amb determinació, l’he agafada pel coll, i amb força l’he llançat a la bossa, sí a la bossa, no al mar.

La posaré en un lloc ben visible de la taula on treballo, on perdo horitzons i perspectives. Quan l’estiu sigui lluny, quan, en perdre el món de vista, em preocupi per quin model de mòbil d’última generació m’és imprescindible, quan em lamenti del sou  o de les condicions de treball, miraré l’ampolla, i veuré en el vidre verd, el somriure murri i desdentat de l’amic que podia haver rebut el missatge. Em picarà l’ullet i em farà rumiar. M’ensenyarà a ser més humil, més persona, a no sobrevalorar la fatuïtat.

Prendré petites decisions, emprendre minúscules accions que contribueixin a anivellar la balança, això sí, amb alegria i energia.

M’ajudarà tot l’hivern a fer entrar cada dia una escletxa de llum dins la caverna.







Silvestre Entredàlies