SOM PROU HUMANS ?
L’home primitiu ha estat, al
llarg de quasi tot el seu procés evolutiu, una presa per a altres animals. Això
ha fet que no visqués tranquil i estigués en un permanent estat d’alerta,
d’estrès. El gradual desenvolupament cerebral del nostre antecessor fa que en
un moment determinat comenci a tenir consciència del món que l’envolta; un món
que li segueix sent hostil i que com més coneix menys entén.
Així doncs, el nostre parent es
sent cada cop més dèbil i vulnerable, mancat de confiança en ell mateix. És
llavors, aproximadament fa 300.000 anys quan comença a alliberar-se dels
neguits esmentats mitjançant l’invent de deus sobrenaturals que el protegiran
de tot mal.
Des d’aleshores i segons Eudald
Carbonell, el pensament religiós i la confiança cega en una divinitat
protectora ha estat el pensament únic i exclusivista que la humanitat va seguir
per interpretar el món.
No és fins el segle XVI que es
produeix un canvi. El fet que l’home es consolidi en la cúspide de la jerarquia
animal i comenci a domesticar el medi ambient fa que guanyi autoconfiança com a
espècie. Això possibilita que la ciència i el coneixement es desenvolupin i
esdevinguin també una incipient manera d’interpretar i entendre el món.
Prescindint de dogmes i mites, sense pors ni violència.
I ara, a l’inici del s. XXI,
després de quatre-cents anys cultivant l’intel·lecte, la raó i el diàleg, què
vol aquest Georges Bush? Què pretén amb el seu discurs bíblic i apocalíptic?
Què persegueix comportant-se com un messiànic telepredicador?
Doncs pretén fer tornar enrere la
humanitat. Fer-li abandonar el modern camí de l’intel·lecte, el coneixement, la
raó i el diàleg; i retrobar l’antic camí de la fe irracional , del bé i el mal,
de l’obscurantisme i la xenofòbia.
Pretén reinventar el deu més ranci i
autoerigir-se en el més ranci dels profetes. Això li donaria carta blanca per
governar el nostre planeta segons uns interessos que evidentment no tenen res a
veure amb el misticisme i l’espiritualitat.
Davant d’aquests barroers i
autoritaris esforços de regressió, he de dir que crec que són en va. La
revolució del coneixement, la raó i el diàleg és imparable. El que sí depèn de
la nostra perseverància és el ritme d’aquest fenomen.
Martí i Pol ho va veure així: “la
pau no és cop sobtat ...”. En una tarda de manifestació no es poden vèncer
300.000 anys d’inèrcia.
Només la raó, la reflexió i la
confiança en l’home ens portarà un dia, potser llunyà, a resoldre els problemes sense violència, amb enteniment i de manera pacífica. Aquell dia,
per fi, serem veritablement humans.
Silvestre Entredàlies
