TENIEN UN MANUAL
Tenien un Manual. L’original era
un antic exemplar en alemany, custodiat en una vitrina, gairebé un reliquiari,
on lluïa el seu llom, gòtic i daurat.
Seguien el Manual al peu de la
lletra, com un sol home, tancant files, sense fissures, monolítics.
Idolatraven el Manual. Els que
actuen en l’àmbit de la mala consciència i la ignorància militant els cal
fer-ho sovint, sota l’aparent dictat d’un déu, un líder o un Manual. Obrant
així, els malfactors s’autoexculpen i poden seguir manipulant, mentint,
crispant, calumniant i sobretot, governant.
Aquests sàtrapes han brillat
especialment en l’aplicació d’alguns apartats i capítols del citat Manual, com
són: -Transfiguració
de la història; -Creació i potenciació
de conflictes territorials (dins i fora fronteres); -Demonització de l’adversari; -Intoxicació informativa.
També han estat mestres en els
capítols referents al tractament del ciutadà, per exemple: - Rebaixa en la formació;
-Degradació de la reflexió; -
Desprestigi de la cultura de l’esforç; -
Aniquilació de l’autoestima en individus i comunitats.
La capital d’aquell país
llunyà i imaginari (o no tant) va patir una desgràcia colossal. Ràpidament els
sàtrapes van recórrer al Manual. A l’infal·lible índex van trobar l’entrada que
corresponia: - Tractament de la informació en desgràcies greus
i/o properes ---- cap. 11.3, pàg.
2004.
Quin despropòsit ! a la pàgina senyalada no hi havia aquest capítol (
com diuen els italians “ traduttore, traditore”). Aquesta mancança que amagava
el Manual pot atribuir-se a un descuit de l’editor o a un parany premeditat del
traductor en una efímera crisi de penediment.
Ja sabeu, però, que en aquesta mena de
mentalitats no hi ha lloc per a la improvisació, cal sempre aplicar el dogma,
així que van guiar-se pel capítol més proper: - Tractament de la
informació en desgràcies greus i/o llunyanes
---- cap. 20.3, pàg. 2003. Van llegir-lo
i van actuar.
Amb una asèpsia
esfereïdora van situar l’estratègia i la mentida per damunt de la condició
humana. Era esgarrifós veure el seu cor de gel contrastant amb els cossos
encara calents dels morts que s’amuntegaven als seus peus.
Quan se’ls va dir que no
mentissin, que “amb els morts no s’hi juga”, ells van fugir endavant, com
sempre, com deia el Manual. Repetint mil i una vegades la mentida per tal de
transformar-la així en veritat.
Però aquest cop no els va
funcionar, tot té un límit, i l’havien superat amb escreix.
Ara només provoquen
fàstic, un fàstic que ennobleix la bona gent que ja no els vol veure mai més.
( Si per ventura veiéssiu algun d’aquests cràpules, no li
expliqueu res de tot això, no fos que fessin veure que han après la lliçó i ens
tornessin a aixecar la camisa.)
Silvestre Entredàlies
