dissabte, 6 de novembre del 2004


UN DISSABTE QUALSEVOL


Els dissabtes no treballo. Així que he anat a Barcelona, a passar la tarda. Hi he anat amb cotxe, és més còmode. A mig camí m’he aturat a omplir el dipòsit, i he seguit cap a la urbs. Ha estat en sortir de l’aparcament quan m’he adonat del solet que feia. Bon dia per anar de compres, el bon temps predisposa a l’optimisme i dona ales al diner de plàstic.

He entrat a una botiga de roba, talment una discoteca del tèxtil, on les dependentes anorèxiques semblen despatxar gin-tonics. M’he firat uns pantalons, dues camises i una americana que no em feia cap falta, però que m’ha entrat pels ulls. He sortit carregat de bosses de coloraines, tot un camàlic-home-anunci. Després he estat atret, en ple Passeig de Gràcia, per un irresistible aroma que efluia d’un establiment proper; no he tingut més remei que seguir la meva embogida pituïtària i prendre’m un cafè amb una ensaïmada de xocolata.

Ja de tornada, m’he aturat a l’aparador d’una joieria. Ep! Només a mirar, de moment. Tard o d’hora l’hi faré un bon regal a la meva promesa, i he pensat en un diamant petit, ja veurem...

Al Sudan també és dissabte (- amb què surt ara aquest?), allà hi ha una instal·lació petroliera on l’Abdislam treballa per a mi, per que jo cremi benzina. Ell no en pot comprar de benzina amb el que cobra. El seu govern necessita cada petrodòlar que surt del pou per mantenir i fomentar la guerra.

És dissabte a Indonèsia, on l’Amir ja no s’hi veu després de catorze hores seguides cosint pantalons com els que m’he comprat. No sap si demà treballarà, no sap si podrà omplir els bols d’arròs, a casa seva.

A Uganda i a Ghana, l’Okot i la Efua passen el dissabte torrant cafè i collint cacau, com cada dia. Passen calamitats enmig de la selva per portar luxe a llunyanes estovalles de fil.

Angola és un dels països més rics del món, i la seva població és de les més empobrides. El que els governants i les multinacionals no els han pogut prendre són els dissabtes. Però ha estat justament en dissabte que el miner 235-L ha perdut un braç en un accident, mentre arrencava diamants a la terra.

Vull dir amb tot això, que alguna cosa ha de canviar en les relacions comercials internacionals, en la globalització. Però només canviarà si cadascun de nosaltres pren consciència i exerceix un consum més responsable. Hem de forçar el mercat exigint productes produïts i distribuïts èticament, mitjançant un comerç just.

Cal que capgirem la situació; per empatia i per solidaritat amb l’Abdislam, l’Amir, l’Okot, la Efua i el 235-L; o per egoisme i por, perquè quan els acabem els neulers, vindran amb la clau anglesa, les mans, el tallant, el pic, i sobre tot, carregats de raó a prendre’ns el que sempre ha estat seu.







Silvestre Entredàlies