dissabte, 8 de gener de 2005



DUES ESPÈCIES EN PERILL


He anat cap al nord. He estat en un país ben blanc en aquestes dates, segons el nostre imaginari, però no m'ha estat fàcil trobar la neu.
Vaig arribar a aquelles contrades amb ganes d’escoltar, volia copsar una realitat i un estat d’ànim que intuïa de feia temps. Trobaria un membre de la comunitat afectada i el faria costat, i si ell volia, en sentiria la seva versió, de primera mà, directament dels seus llavis glaçats.
La neu cobria subtilment la petita ciutat. Al matí, ben d’hora, vaig començar la recerca. Vaig buscar per les places, pels voltants de l’església, vaig regirar els carrerons, i finalment, va ser al pati de l’escola on el vaig trobar. Aquest és un lloc on hi estan a gust, ells. Per al meu propòsit, em semblava un emplaçament immillorable, estaríem tranquils fins dilluns al matí.
 Feia molt bona cara, rodanxó, curull. Em va rebre amb un amplíssim somriure, semblava content (com els pallassos).
Em vaig asseure al seu costat, sense dir res; ells aprecien la companyia, no la xerrameca. Vam estar en silenci tot el matí. El sol, que fins llavors estava amagat darrere les aules, ara ens venia a veure. Aquest fet, que a mi em va reconfortar francament, a ell va semblar que l’hi proporcionava una certa melangia, la cara li brillava estranyament.. El silenci es va trencar de sobte amb el plop de la primera llàgrima. El sol picava fort damunt la seva cara blanca, i això va fer caure la pastanaga que duia clavada enmig del rostre. Fou llavors, ja sense nas, que el ninot de neu plorà obertament (com els pallassos).
No vaig dinar, ni vaig sopar; no em veia en cor d’abandonar a qui ja era el meu amic, em feia por que quan tornés en trobaria només un bassal damunt les llambordes.
Va ser al vespre del diumenge quan va començar a parlar-me, amb la sinceritat del que s’en va d’aquest món i ho sap del cert.
No estava trist per això, tenia motius més col·lectius, més globals per capficar-se. Ja fa moltes temporades que els ninots de neu no parlen d’altra cosa, estan preocupats. Ells coneixen molt el clima; han viscut tots els hiverns des que l’home és home i els nens són nens.
Saben que el fred cada hivern és menys viu, l’hàbitat dels ninots de neu recula i escassegen on abans eren habituals, les seves vides són cada cop més efímeres.
La fi del ninot de neu serà la fi de l’home, causant d’aquest desgavell climàtic.
Però l’home no vol escoltar, és covard, fuig del problema prioritari i urgent creant-ne d’altres, alimentant conflictes i encenent guerres.
Els ninots de neu es desesperen, davant seu (com davant dels pallassos) els homes moderns, madurs, intel·ligents només són capaços d’esbossar l’estúpid i buit somriure d’aquell que no ha entès res.

Perdoneu-me si us he entristit, però és així com m’ho va fer veure el meu amic mentre es fonia.



Silvestre Entredàlies