CARREGUEM LES LLANTERNES
En el nostre dia a dia
occidental, de primer món, rebem contínuament missatges i estímuls en variades
formes. Música, pel·lícules, televisió, revistes, diaris i altres canals més
subtils. Aquest allau ininterromput de soroll ens roba la intimitat, ens priva
d’elements de judici, ens minva la capacitat de raonar per nosaltres mateixos,
i fins i tot el temps necessari per fer-ho.
Aquest monopoli en l’entrada
d’informació ens aboca a actuar d’una manera determinada, uniformitzada,
orientada al consum irracional, la globalització salvatge, i l’adquisició d’uns
estàndards de comportament molt concrets i un bagatge ideològic determinat. Tot
plegat per a benefici dels lobbys de
poder i els seus polítics-titella.
La comoditat, el conformisme i,
fins i tot en alguns llocs i moments, la por, fa que estiguem paralitzats i
bocabadats en el que sembla un gran cinema on ens fan engolir un NO-DO darrere
l’altre.
Els capitostos d’aquesta gran
sala, tampoc són infal·libles. La vanitat del programador, el menysteniment que
té del públic i la imperícia del maquinista fa caure el sistema en petits
errors. L’excés de confiança els fa explicar sopars de duro com el de l’amenaça
de l’Eix del Mal o el de la Constitució Europea.
A cops quan la “realitat” que ens
volen fer empassar s’assembla massa a una roda de molí, el públic s’incomoda en
els seus avellutats seients, alguns xiulen i, fins i tot uns pocs s’alcen dempeus
indignats. (Recordem els casos del Prestige, la invasió de l’Iraq o les
eleccions del 14 de març). En aquestes ocasions només els cal canviar la cinta
del projector per una estona, i oferir-nos una petita dosi de futbol, de pit-i-cuixa o de talante. Immediatament, el públic s’assosega i torna a badar boca,
ulls i cervell, tot mastegant crispetes i xarrupant Coca-Cola. En poc temps tornem a estar llestos per seguir rebent
doctrina.
En el mite de la caverna, Plató
ja ens avisa dels perills de sortir del cine per anar a veure la realitat
exterior: en tornar a explicar-la als altres coespectadors, ells mateixos poden
prendre’t per boig o per perillós i fer-te la pell.
Us recomano, doncs que no
abandoneu la sala, d’altra banda el sistema no se’n ressent per unes quantes
desercions.
Tots portem a la butxaca, prop
del cor, una petita llanterna, que a base de petites enrabiades, de minúscules
reflexions va carregant-se de raó i de força.
Arribarà un dia de gran deliri
del programador en que un error de càlcul el portarà a fer-ne una de massa
grossa. Llavors, si tenim tots les llanternes ben carregades, projectarem
alhora tots els feixos de raons damunt la pantalla, eclipsant així la gran
mentida. No caldrà cremar el cinema, només caldrà enfocar als ulls del
maquinista per que fugi espantat. Aquell dia podrem reconvertir la rònega sala
de cine en un teatre on serem a l’hora espectadors, actors, directors i
programadors.
O millor encara, deixar-nos de
mirar o representar la vida, per sortir a fora a viure-la de veritat, a plena
llum.
Mentre arriba aquest dia estigueu
sempre alerta i no us oblideu d’anar carregant la vostra llanterna.
Salut!
Silvestre Entredàlies
