dissabte, 12 de març de 2005


CARREGUEM LES LLANTERNES



En el nostre dia a dia occidental, de primer món, rebem contínuament missatges i estímuls en variades formes. Música, pel·lícules, televisió, revistes, diaris i altres canals més subtils. Aquest allau ininterromput de soroll ens roba la intimitat, ens priva d’elements de judici, ens minva la capacitat de raonar per nosaltres mateixos, i fins i tot el temps necessari per fer-ho.

Aquest monopoli en l’entrada d’informació ens aboca a actuar d’una manera determinada, uniformitzada, orientada al consum irracional, la globalització salvatge, i l’adquisició d’uns estàndards de comportament molt concrets i un bagatge ideològic determinat. Tot plegat per a benefici dels lobbys de poder i els seus polítics-titella.

La comoditat, el conformisme i, fins i tot en alguns llocs i moments, la por, fa que estiguem paralitzats i bocabadats en el que sembla un gran cinema on ens fan engolir un NO-DO darrere l’altre.

Els capitostos d’aquesta gran sala, tampoc són infal·libles. La vanitat del programador, el menysteniment que té del públic i la imperícia del maquinista fa caure el sistema en petits errors. L’excés de confiança els fa explicar sopars de duro com el de l’amenaça de l’Eix del Mal o el de la Constitució Europea.

A cops quan la “realitat” que ens volen fer empassar s’assembla massa a una roda de molí, el públic s’incomoda en els seus avellutats seients, alguns xiulen i, fins i tot uns pocs s’alcen dempeus indignats. (Recordem els casos del Prestige, la invasió de l’Iraq o les eleccions del 14 de març). En aquestes ocasions només els cal canviar la cinta del projector per una estona, i oferir-nos una petita dosi de futbol, de pit-i-cuixa o de talante. Immediatament, el públic s’assosega i torna a badar boca, ulls i cervell, tot mastegant crispetes i xarrupant Coca-Cola. En poc temps tornem a estar llestos per seguir rebent doctrina.

En el mite de la caverna, Plató ja ens avisa dels perills de sortir del cine per anar a veure la realitat exterior: en tornar a explicar-la als altres coespectadors, ells mateixos poden prendre’t per boig o per perillós i fer-te la pell.

Us recomano, doncs que no abandoneu la sala, d’altra banda el sistema no se’n ressent per unes quantes desercions.

Tots portem a la butxaca, prop del cor, una petita llanterna, que a base de petites enrabiades, de minúscules reflexions va carregant-se de raó i de força.

Arribarà un dia de gran deliri del programador en que un error de càlcul el portarà a fer-ne una de massa grossa. Llavors, si tenim tots les llanternes ben carregades, projectarem alhora tots els feixos de raons damunt la pantalla, eclipsant així la gran mentida. No caldrà cremar el cinema, només caldrà enfocar als ulls del maquinista per que fugi espantat. Aquell dia podrem reconvertir la rònega sala de cine en un teatre on serem a l’hora espectadors, actors, directors i programadors.

O millor encara, deixar-nos de mirar o representar la vida, per sortir a fora a viure-la de veritat, a plena llum.

Mentre arriba aquest dia estigueu sempre alerta i no us oblideu d’anar carregant la vostra llanterna.


Salut!





Silvestre Entredàlies