VISCA LA PRIMAVERA !
Les reunions anuals d’amics de joventut són un
fenomen comú i no menys curiós.
Els camins que un cop ens van unir i que
després ens han anat distanciant, tornen a ser tangents per unes hores. Per
recordar, per compartir...
Érem a la cita, vermutejant a l’aire lliure. L’Eliseu
era el centre d’atenció, com ho havia estat en els temps de la efervescència.
Senyorejava la colla, dominava l’escena. Cada any grallava un nou èxit,
crescut, cregut, insolent.
Un any, al Martí i als seus pares els van fer
fora del seu piset del barri de la Ribera, en un clar cas d’assetjament
immobiliari. No tenien on anar sense feina. L’Eliseu, en el dinar anual, li
explicava detalls del seu flamant principal rehabilitat al Passeig de Gràcia,
per fi havien fotut aquells vells a l’asil.
El Martí es va mossegar la
llengua, per vergonya.
En una altra de les trobades,
l’Eliseu va portar una trentena de fotos del seu nou nebodet acabat de néixer.
Sobretot li ensenyava a la Miquela, un mes després d’haver patit el segon
avortament. Li va caure una llàgrima damunt d’una foto, l’Eliseu ni la va
veure.
La Miquela es va mossegar la
llengua, per educació.
A l’Oriol, amb les seves feines
esporàdiques li costa Deu i ajuda mantenir la seva atrotinada C-15 de més de
divuit anys. Doncs bé, l’any passat, l’Eliseu li desgranava els avantatges de tenir dos cotxes, un familiar i un
altre esportiu, i sobretot anar-los canviant cada tres anys, es fan vells.
L’Oriol es va mossegar la
llengua, per prudència.
Aquest any no sé que estava
explicant, es trobava en plena apoteosi d’egocentrisme i a punt d’espatllar la
festa un altre cop. Quan la Dolors, en un atac de sinceritat, va oblidar la
prudència, va arraconar l’educació i va perdre la vergonya tot dient-li a
l’Eliseu:
- Escolta, rei, pots anar a
buscar les setrilleres? I ja que estàs de camí, fes-nos a tots un altre favor,
ves-te’n al bosc i perde’t!
Va ser a l’hora dels cafès va tornar
sense les setrilleres, no sé es va perdre al bosc, va muntar en el seu
descapotable gris, es va calçar les seves ulleres de sol, i va endur-se amb ell
el seu pedestal.
Va quedar una tarda fabulosa, radiant, vam
parlar a gust i vam riure distesos, tal com raja, com feia anys que no passava,
ens havíem tret un bon pes del damunt.
A vegades només cal determinació
i un bon cop d’efecte per acabar amb situacions continuades d’atropellament i
ofec, per rutinàries i establertes que siguin.
La vida és curta i massa bonica
per malbaratar-la aguantant insolències de gent tan fàtua. Siguem francs,
sincers, gaudim de l’amistat i deixem-nos de compromisos i de compliments, que
ja som grandets.
Bon vent t’empenti, Eliseu !
Silvestre Entredàlies