dissabte, 8 d’octubre del 2005


AQUEST HOME EM PREOCUPA


El xoc de civilitzacions, de la qual tan es parla ara, és potser una característica intrínseca de la raça humana. Portem dintre l’agressivitat contra el veí, contra l’estrany. El veiem, subconscientment, animalment, com a un competidor, un possible adversari. Són diversos els graus en els que s’ha manifestat aquest fenòmen al llarg del temps i en diferents territoris, però, en més o en menys mesura, sempre està present.

Doncs bé, aquest xoc de civilitzacions interessa a uns pocs, el promouen per què els hi és rendible en el plànol econòmic, polític o social. Però la majoria de ciutadans o bé en som afectats directament o bé ens en sentim avergonyits.

Passa una cosa similar amb la sobreexplotació dels recursos naturals i amb el maltractament del medi ambient. Només uns quans en surten falsament beneficiats. A la resta de l’espècie, aquests comportaments l’únic que fan és perjudicar-nos (sobretot a les generacions que encara han de venir).

La capacitat armamentista i tecnològica del humans que creix de manera exponencial, fa que sigui esfareïdora la capacitat destructora dels exèrcits i la indústria actuals.

El cost econòmic, ambiental i convivencial d’aquesta vertiginosa espiral fa ineludible la solució al problema.

Les hostilitats Nord-Sud, Orient-Occident; així com el maltractament sistemàtic al medi ambient s’han d’acabar, hi estem abocats si no volem desaparèixer com a espècie i si volem que el món segueixi sent el que més o menys coneixem ara.

Aquest posar fre, doncs, és innegociable, per pura supervivència. El que es tracta de negociar  és el moment de posar-lo en pràctica i la cadència del canvis a fer.

Aquest mes de setembre, José Luís Rodríguez Zapatero, el qual no tinc pas en cap altar, va promoure a l’ONU el seu projecte d’aliança de civilitzacions que segons ell vol, precisament, evitar el xoc entre Occident i el món islàmic. La iniciativa pretén impedir la consolidació de la incomprensió i el recel, que a alguns tan els afavoreix; així com plantejar la necessitat d’obrir camins d’entesa i d’establir lligams entre aquestes societats històricament enfrontades.

El projecte va avalat pels divuit noms que formen el grup de treball d’alt nivell designat per Nacions Unides. Entre aquests noms es pot remarcar el de Federico Mayor Zaragoza, Desmond Tutu o Mohammad Khatami.

Davant una proposta d’aquestes característiques es pot pensar que és ingènua, que no és convençuda, que és d’aparador; fins i tot es pot pensar que és un brindis al sol.

El que és del tot imperdonable és que es demani a Zapatero davant els mijans de comunicació que es deixi de “tonteries d’aliances de civilitzacions” perquè amb l’enemic “no es pot ni dialogar ni pactar”. Menys perdonable és si aquestes declaracions són fetes per algú que representa a deu milions de votants, que és el cap de l’oposició al Congrés dels Diputats, i que es diu Don Mariano Rajoy.


Ara veïeu per què aquest home em preocupa.





Silvestre Entredàlies