DUES ESPÈCIES EN PERILL
He anat cap al nord. He estat en
un país ben blanc en aquestes dates, segons el nostre imaginari, però no m'ha
estat fàcil trobar la neu.
Vaig arribar a aquelles contrades
amb ganes d’escoltar, volia copsar una realitat i un estat d’ànim que intuïa de
feia temps. Trobaria un membre de la comunitat afectada i el faria costat, i si
ell volia, en sentiria la seva versió, de primera mà, directament dels seus
llavis glaçats.
La neu cobria subtilment la
petita ciutat. Al matí, ben d’hora, vaig començar la recerca. Vaig buscar per
les places, pels voltants de l’església, vaig regirar els carrerons, i
finalment, va ser al pati de l’escola on el vaig trobar. Aquest és un lloc on
hi estan a gust, ells. Per al meu propòsit, em semblava un emplaçament
immillorable, estaríem tranquils fins dilluns al matí.
Feia molt bona cara, rodanxó, curull. Em va
rebre amb un amplíssim somriure, semblava content (com els pallassos).
Em vaig asseure al seu costat,
sense dir res; ells aprecien la companyia, no la xerrameca. Vam estar en
silenci tot el matí. El sol, que fins llavors estava amagat darrere les aules,
ara ens venia a veure. Aquest fet, que a mi em va reconfortar francament, a ell
va semblar que l’hi proporcionava una certa melangia, la cara li brillava
estranyament.. El silenci es va trencar de sobte amb el plop de la primera llàgrima. El sol picava fort damunt la seva cara
blanca, i això va fer caure la pastanaga que duia clavada enmig del rostre. Fou
llavors, ja sense nas, que el ninot de neu plorà obertament (com els
pallassos).
No vaig dinar, ni vaig sopar; no
em veia en cor d’abandonar a qui ja era el meu amic, em feia por que quan
tornés en trobaria només un bassal damunt les llambordes.
Va ser al vespre del diumenge
quan va començar a parlar-me, amb la sinceritat del que s’en va d’aquest món i
ho sap del cert.
No estava trist per això, tenia
motius més col·lectius, més globals per capficar-se. Ja fa moltes temporades
que els ninots de neu no parlen d’altra cosa, estan preocupats. Ells coneixen
molt el clima; han viscut tots els hiverns des que l’home és home i els nens
són nens.
Saben que el fred cada hivern és
menys viu, l’hàbitat dels ninots de neu recula i escassegen on abans eren
habituals, les seves vides són cada cop més efímeres.
La fi del ninot de neu serà la
fi de l’home, causant d’aquest desgavell climàtic.
Però l’home no vol escoltar, és
covard, fuig del problema prioritari i urgent creant-ne d’altres, alimentant
conflictes i encenent guerres.
Els ninots de neu es desesperen,
davant seu (com davant dels pallassos) els homes moderns, madurs, intel·ligents
només són capaços d’esbossar l’estúpid i buit somriure d’aquell que no ha entès
res.
Perdoneu-me si us he entristit, però és així com m’ho va fer veure el
meu amic mentre es fonia.
Silvestre Entredàlies
