LA LLIÇÓ FORA D’AULA
Ja he tornat de la curta estada
amb el meu últim amic, el ninot de neu. Ha estat un breu, però bon amic, dels
que comparteixen allò més valuós i t’ajuden a entendre la vida. Ell ja no hi
és; ha marxat trist, però esperançat i també satisfet de la seva discreta
contribució a capgirar el món. Ha estat valent i generós.
Tot el camí de tornada vaig
estar-hi donant voltes; les llargues hores de tren i la soledat ajuden a la reflexió cíclica, monotemàtica, gairebé
obsessiva. Mentre travessava viles i boscos, pobles i camps em venien al cap
preguntes de massa alçada: Què hauria de passar per que l’home deixés de
destruir tot el que l’envolta, com en un estúpid vídeojoc? Què hauria de passar
per que l’home es reconciliés amb el seu germà, l’home, i amb la seva mare, la
Terra?
M’assaltaven, d’altra banda,
respostes terribles a aquestes qüestions. Potser una catàstrofe natural en ple
primer món serviria com a cura d’humilitat, per dir-li a l’home que ha
sobrepassat la confiança de Gaia, que no és l’amo del territori, que n’és una
petita part i cal que hi estigui integrat en harmonia si vol perdurar en el
temps, bé per respecte o bé per egoisme mesquí d’espècie.
Finalment vaig arribar a
l’estació de destí amb el cap com un timbal. Al primer quiosc vaig comprar un diari
en català –ja sóc a casa-. Feia dies que no llegia ni escoltava cap notícia. i
em venia de gust una fullejada ràpida i superficial a notícies fàtues pròpies
de l’època nadalenca, fora cabòries, fora desgràcies! Vaig encarar-me el diari:
28 de desembre, dia dels Sants Innocents. En obrir-lo, vaig sentir com una bufetada,
vaig trobar-me fit a fit amb la mort. No sé quina bestiesa llegia a corre-cuita
referida al sud-est asiàtic, no ho acabava d’entendre. Terratrèmol, tsunami,
fang, epidèmia, destrucció, mort.
Allà on ha passat no els fa cap
falta una cura d’humilitat, be prou que els humiliem nosaltres amb el turisme
vergonyant, les maquiles, les
multinacionals agroalimentàries i altres gràcies.
És com si la natura hagués donat
una lliçó exemplar en una aula equivocada.
Ara, per postres, el primer món
va a aquells territoris a rentar-se la consciència, a fer veure que són els
bons de la pel·lícula, van en missió
humanitària. A llençar sacs d’arròs i mantes hi van els mateixos rambos que han envaït l’Iraq, que han
matat desenes o centenars de milers d’innocents i han esborrat un país sencer
del mapa, amb els mateixos vaixells i els mateixos helicòpters. Això sí, només
repartiran mannà mentre hi hagi una càmera de televisió que escampi via satèl·lit
les profundes bondats dels terminators.
Ara sóc jo que estic trist, que
no entenc res, que necessito un amic per recolzar-m’hi.
Com et trobo a faltar, ninot de
neu!
Silvestre Entredàlies
