JA NO SE’N DEU
PARLAR
Una desgràcia en desplaça una
altra. Els informatius i els diaris són implacables màquines de cremar drames.
Tan ràpidament com els treuen a la llum, els fan desaparèixer, per cedir espai
a un de nou. Són els drames-cleenex.
Fa pocs dies vam poder veure
imatges de desesperació al voltant de les tanques frontereres de Ceuta i Melilla. És aquesta una barrera entre dos
móns enfrontats que perden el rumb, Àfrica i Europa. El primer, en la seva fam
i feblesa s’enlluerna mirant mar enllà, cap al continent on lliguen els gossos
amb llonganisses. El segon, Europa, en la seva opulència i morbidesa s’encega
mirant-se el melic, que cada cop li costa més de trobar-se.
Vèiem aquells homes penjats de la
filferrada que eren colpejats per altres homes. Vèiem aquells homes fets i
drets, avesats a passar-les de tots colors, plorant com a nens indefensos, en
els què, de fet, s’acabaven de transformar.
El que potser no era tan fàcil de
veure era que aquests nens, que no son ningú als ulls occidentals, que no tenen
res, que no els volem ni per ser els últims del cul d’Europa, són el millor
dels seus pobles, els més joves, forts, valents i afortunats.
Els seus germans malalts de sida,
els seus fills tocats per la malària, les seves germanes vídues de guerra, han
dipositat en ells el seu últim bri d’esperança.
Les seves mares, vídues també, ja
ni saben de què, els han encomanat la missió d’anar lluny, al país de les
meravelles, per treure'ls d’aquest malson que fa dècades que dura i que va a
pitjor.
Els seus morts, que ja en són més
que els seus vius, estan amb ells, els fan costat i els donen forces.
Per aquesta missió han hagut
d’endeutar-se, de vendre’s terres i ramats, eren els rics del poble, els únics
que ho podien fer.
El viatge és arriscat i llarg.
Molts l’han provat i no se n’ha sabut res més. Moren víctimes de malalties,
màfies, saltejadors, militars, policies, o simplement, per mala sort. Envejat
és però el que pot aventurar-s’hi.
De la nostra miop manera de veure
les coses, ha sorgit la següent pregunta:
Tenim dret a tancar les fronteres
europees, a no permetre l’entrada als subsaharians que volen menjar les molles
del nostre pastís?
Des de el meu discret punt de
vista, la pregunta que cal fer-nos no és aquesta. Les preguntes són:
Tenim dret a seguir propiciant
les causes per les quals el millor de cada poble es vegi forçat a abandonar la
terra que estima com a única manera de sobreviure?
Tenim dret a seguir destruint la
economia, la agricultura, la salut i la convivència de tot un continent amb les
nostres ingerències, les nostres polítiques aranzelàries, les nostres
multinacionals i les nostres empreses armamentistes?
Pels fets, sembla com si molts de
nosaltres sí que ens hi creiéssim amb el dret.
Per la nostra passivitat, es pot
deduir que o ja ens va bé o que tant
se’ns en fot.
Silvestre Entredàlies
