dissabte, 9 de desembre de 2006


LES POMERES



Hi ha pomeres antigues, pomeres de marge, que passen la vida entre camps d’userda o prats de mitja muntanya. El seu tarannà és semblant al de les antigues figueres, al dels avellutats nesprers.

La història que porten escrita en els seus apretats anells, parla d’altres anells d’avantpassats que van viure en remotes èpoques. Aquests rebesavis es desenvolupaven pràcticament en el mateix ambient en el qual està avui la pomera borda, la figuera del rec, o el nesprer del marge. També s’esperava d’ells el mateix que s’espera ara dels rebesnéts: una mica d’ombra, un cistell de fruita molt de tant en tant, i un lloc on recolzar a l’hivern les canyes de les tomaqueres. Acompleixen amb escreix aquests laxes objectius. I els acompleixen sols. No cal que el pagès hi dediqui gaire atencions. Només caldrà que no hi cremi la pila de sarments sota la seva capçada, poca casa més.



Una situació ben diferent és la que viu la pomera red-chief de la què us vull parlar.

Ella és la número 14 de la filera 23, en un camp de 1,7 Ha. en règim d’explotació intensiu, amb reg automatitzat, enmig de centenars d’exemplars com ella perfectament arrenglerats en dotzenes d’espatlleres de filferro. De fora estant, la seva situació és envejable. Viu entre congèneres, en una comunitat neta i endreçada, on no falta mai el menjar ni l’aigua.

Però, de fet, està sotmesa a una pressió molt alta, cada any ha de satisfer les previsions de producció i encaixar en un mercat de gustos cada cop més capriciosos. Ella sap del cert que l’estiu que no assoleixi les expectatives serà l’últim, aquell hivern li tallaran el coll i arrancaran les seves arrels de la terra.



Pot viure amb normalitat, així, la pomera? La resposta és sí.

Enganyat o no, gairebé tot el camp ho fa. Però per això cal que el pagès sigui curós, estigui sempre a l’aguait de plagues, gelades, pedregades, fins i tot d’atacs del senglar, ha de suplir la saviesa dels anells antics. La pomera 23-14 no du en els seus anells el recolzament dels seus avantpassats. Ells eren molt diferents, vivien en un entorn que no té res a veure i s’esperava d’ells molt menys. A més, mai ha conviscut amb ells, no poden transmetre-li saviesa, coneixements i comportament.

El que succeeix és que abandonem el camp de pomeres, no les adobem, no les tractem, no les reguem, no les escoltem, ni les ensenyem a viure en societat. Llavors, quan un mestre d’escola és agredit per alguna pomera; o en la última filera del camp, els exemplars més desatesos enregistren amb vídeo una pallissa a un exemplar dèbil, ens posem les mans al cap. La nostra societat ja no viu pels marjals, som en complexes i adverses societats en les que cal molta atenció, sobretot als joves per que es pugui viure en harmonia.







Silvestre Entredàlies

dissabte, 11 de novembre de 2006


ELS TRES CÒDOLS


Estic tornant de la font. He estat llargues estones escoltant el murmuri de l’aigua, el xipolleig entre les pedres llimades pel corrent. Allà, entre les fulles mortes, m’he tornat pedra de riu. Sé prou bé que els passa a les pedres de riu quan s’assequen al sol., així doncs, jo també, en tornar a la qüotidianitat, perdré el tremp, la suavitat i la lluïssor.



El govern espanyol, va comprometre’s a revisar, entre altres casos, el consell de guerra que va portar a l’afusellament de Lluís Companys. Ha passat el temps, i el govern d’esquerres, el  govern amic ha traït la seva paraula. Donde dije digo, digo Diego, i de revisar el procés, res de res.



Per una altra banda, ja fa un temps que Televisió de Catalunya, la nostra (entre altres coses perquè el seu capital és públic) emet un programa de paròdia en el qual es caricaturitza la classe política. Tots sabem, els polítics els primers, que aquest tipus de programes, lluny de perjudicar la imatge del personatge imitat, el que fa és millorar-la; per això hi ha bufetades entre ells per assistir-hi i prendre-hi part activa. Doncs bé, un dels personatges humanitzats, afavorits en la seva imatge pública, és un eqüestre general Franco.



I per acabar d’eixugar la pedra, aquest matí, a la feina, m’he trobat amb un estol de companyes eufòriques explicant la seva recent i compartida experiència. Havien anat com a públic a la gravació d’un programa del primer canal de Televisió Espanyola (també pública, al servei del ciutadà). Aquest programa és un concurs de ball en el qual és coprotagonista, en hora de màxima audiència i cobrant astronòmiques sumes, doña Carmen Martínez Bordiu. Aquesta senyora, recordem’ho, té com a principal vàlua personal ser la néta de qui es va alçar en armes contra un govern democràtic; i desprès de tres anys de guerra fratricida es va instal·lar al poder, perpetuant-lo amb la por i els assassinats d’estat durant quaranta anys.



¿Quin concepte tenen el govern espanyol, Televisió de Catalunya i Televisió Espanyola de la recuperació de la memòria històrica? ¿Aquesta consolidada democràcia ha de tractar amb aquest guant de seda la imatge de qui va ser el seu aniquilador?



No sé a què juga la nostra societat. Dues generacions han patit molt, em fot malalt que es banalitzin quaranta anys de sofriment de tot un poble, que es valori tan poc l’estat de dret i que es defensi menys.



Mecànicament, com accionant un enginy d’autoprotecció, em poso la mà a la butxaca i jugo amb els tres còdols que vaig portar-me de la font, a l’hora que faig fondes respiracions. Em calmo, mantindré la serenitat.

Els tres còdols m’ajuden a pensar que només cal que torni a la font, per recuperar el tremp, la suavitat i la lluïssor que un dia vaig tenir, i d’aquesta manera no em caldrà fugir de la realitat per no parar boig.







Silvestre Entredàlies

dissabte, 7 d’octubre de 2006


CAMÍ DE LA FONT


Parlo amb un bon amic i el trobo atrafagat.

L’afecta molt la marxa del món, que va com va, no com ha d’anar. El constant bombardeig de males notícies no el deixa raonar amb serenitat. El seu dia a dia, últimament tampoc li dona treva. Se li nota a la cara, no cal que ho digui.

Ell resumeix aquesta situació i el possible remei amb una frase ben explicativa: - Fa massa temps que no m’assec al costat de la font”.

Tinc tres diaris damunt la taula, oberts per tres notícies que dins la mateixa setmana, semblen formar un paquet, estan molt relacionades i m’han cridat l’atenció.

La primera diu: “Al-Qaida es desplega a l’Àfrica per preparar atemptats a Europa”. Hi ha un gran mapa de l’Àfrica on fan veure com de dolents són els terroristes, com de relacionats estan molts països amb les bombes de l’Iraq, i com de prop estan de casa nostra, d’on van i venen amb facilitat i freqüència. El lector veu cada cop més gran i més proper el famós Eix del Mal.

Potser ens volen portar a una nova Guerra Freda, on cal posicionar-se, on només hi ha bons i dolents, on les llibertats es poden retallar, sense queixa, en nom de la sacrosanta Seguretat Nacional.

A la font, l’aigua és fresca, brolla capriciosa, com un regal de la terra, és una bombolla de frescor i un esclat de vida sota la volta dels bedolls.

La segona notícia diu: “Al-Qaida capta joves a Catalunya per a la jihad a l’Iraq”. Amb això ens deuen voler dir que hem d’estar ben atents i colaborar amb la policia, què qualsevol locutori del barri pot ser un consolat de Bin Laden a Catalunya. Què una conversa entre dos individus de pell més fosca que la nostra amb una llengua estranya poden ser les serenes explicacions de com allistar-se en un escamot suïcida.

A la font, la molsa és tupida i s’hi acosten els tallarols. Aviat el primer pit-roig, xafarder, hi treu el nas tot portant records del nord. La tardor ja és aquí, i segons piula, allà dalt ja hi fa força fresca.

La tercera notícia diu: “AL-Qaida guanya la partida”. Explica que, passats cinc anys dels atemptats de l’11-S a Nova York, la xarxa de Bin Laden ha passat de ser un grup terrorista més o menys gran a ser una mena de marca comercial, una icona global, un motiu d’inspiració a nivell planetari. Potser com la Coca-cola, la Nike o el Barça. Llegeixo que el pitjor són els voluntaris que un cop acabats els entrenaments a Somàlia o altres llocs, tornen, ensinistrats i il·luminats als nostres carrers a fer vida normal mentre esperen el seu moment de glòria.

El diari no ho diu, però el lector pot llegir que si demà al matí, es troba al seu veí de color d’oliva a l’andana del metro carregat de paquets, en lloc de saludar-lo i somriure´l com cada dia faci’s el boig i esperi el següent convoi si no té molta pressa. Podria esbossinar-se amb tretze quilos de trilita.

Us confesso que escric aquest article camí de la font. Aniré a acomiadar-me del meu amic i a dir-li que .jo vaig passant.


Fins la tornada.

Silvestre Entredàlies

dissabte, 9 de setembre de 2006


NO HI HA RES COM UNA BONA DUTXA


Ja fa uns dies que segueixo menys de l’habitual diaris i telenotícies. El mes d’agost és propici a desintoxicar-se de la frenètica i mesquina actualitat. És molt útil fer dissabte mental de l’allau d’informació que ens aclapara cada dia.

En la qüestió de les guerres i els desastres humanitaris, també el concret ens eclipsa el global.

La urgència evita que ens fixem en el problema de fons. La nostra atenció informativa va saltant, esverada, d’ensurt en ensurt, d’emergència en emergència. Ara un tsunami, ara la invasió sagnant d’un país. Això sí, els conflictes que ens mostren són ben escollits, no sé per qui ni per què.



Marejats com ens tenen, no encertem a copsar les fonts dels conflictes, justament allà on s’hauria d’incidir si es tingués la voluntat real de canviar aquestes perverses i mil·lenàries tendències que porten a l’home a l’enfrontament mutu.



En els últims temps, sembla que certs poders occidentals vulguin atiar el foc de l’odi entre cultures, entre Orient i Occident. Lluny de buscar punts de trobada és com si es volgués posar sota sospita qualsevol xilaba, limitar la presumpció d’innocència als cristians de pell clara.

Els països àrabs, els veiem cada cop més a prop de l’Eix del Mal.

Si fos així, voldria dir que hi ha un sector del poder interessat en la guerra (com ha estat sempre), que domina la política i la premsa (com ho ha fet sempre), que treu gran profit de la cursa armamentista i dels conflictes bèl·lics (com n’ha tret sempre).

-Vol dir tot això que s’està creant un enemic on no hi era? -No, categòricament. Aquesta visió de la situació, sens dubte, deu ser producte de la meva tendència sarcàstica i recargolada, agreujada per un sobrevingut cop de calor.

Immediatament aniré a propinar-me una dutxa ben refrescant. Després que el meu cos i el meu cervell s’hagin recuperat de la hipertèrmia podré raonar correctament.

Veuré ben clar altre cop que els nostres governants dominen la situació i que fan tota mena d’esforços ben enfocats cap a la consecució de la pau mundial duradora. Veuré també que s’enfronten amb valentia a les pressions i interessos econòmics, vinguin d’on vinguin. I pel que fa a les multinacionals de l’armament, en el fons són una bona gent que el que desitgen de tot cor és tancar les seves empreses per falta de comandes, i dedicar-se a la pirotècnia recreativa, què carai!

Després engegaré la televisió per veure en detall si en l’últim bombardeig a la nena del mocador al cap el míssil li va arrencar la cama pel genoll o bé a l’alçada del cap del fèmur. Seguidament em faré el propòsit d’enviar dos paquets d’arròs i una manta per aquesta gent que pateix tant. Satisfet per la meva futura bona acció, i amb la fresca del vespre, m’aniré quedant plàcidament endormiscat.

Per les calorades de l’estiu no hi ha res com una bona dutxa ben fresqueta.







Silvestre Entredàlies

dissabte, 5 d’agost de 2006


M’AGRADARIA...


Avui és divuit de juliol.

L’exercit de l’Estat d’Israel ha bombardejat el Líban i diu obertament que ho seguiran fent durant setmanes.

Veig fotografies d’un barri del sud de Beirut, la capital, i sembla un decorat de pel·lícula apocalíptica. Completament destruit per les bombes sionistes.

La setmana passada això deuria ser un barri normal a la riba del Mediterrani, amb el seu anar i venir de la feina, del mercat, de l’escola, amb els seus somriures i també amb les seves contradiccions.

Avui és pura desolació, polsosa runa.

Les tendres infraestructures i els precaris equilibris polítics se n’han anat en orris al petit país dels cedres, en només sis dies.

La raó és que els seus veins del sud necessiten demostrar la seva força, necessiten demostrar que tenen la carta cada vegada més blanca, i que poden fer el que els doni la gana.

Israel sembla dir: - veieu com a alguns ens està permès fer terrorisme d’Estat, llegiu els diaris després d’un desproposit com aquest i ho veureu. Esteu avisats.

Llegeixo, doncs, els diaris i m’entristeixo:

-          El G8 evita condemnar l’acció d’Israel.

-          El Papa Benet XVI en unes tèbies declaracions diu estar “summament preocupat” i reclama als països implicats que tornin “al camí de la raó i a dialogar”.

-          Toni Blair, després d’entrevistar-se amb el secretari general de Nacions Unides, Koffi Annan, diu que l’eventual força internacional d’interposició que enviaria l’ ONU tindria com a principal objectiu “protegir Israel dels atacs de Hezbol·là”

El fet que les embaixades occidentals s’afanyin a repatriar tots els seus compatriotes residents o visitants al Líban em fa ser pessimista. Sembla que els atacs tot just han començat, i que Europa i els Estats Units en donen l’autorització en nom d’aquesta terrible, paranoïca i hipòcrita guerra total contra el terrorisme.

Això comença a semblar-se massa als primers dies de la invassió dels Marines a l’Iraq.

Per passat demà, vint de juliol, hi ha convocada una manifestació a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona per condemnar les últimes accions de l’estat d’Israel sobre Palestina i els atacs al Líban, crec que abans d’anar-hi puc dir sense risc d’equivocar-me que serem quatre gats.

M’agradaria poder dir que no ho entenc.

M’agradaria que a primers d’agost, la lectura d’aquestes ratlles contradigués radicalment el pessimisme de la seva escriptura.

M’agradaria haver escrit un article fresc, optimista, estiuenc.

En definitiva, m’agradaria que fos veritat el que va dir el gran Raimon: nosaltres no som d’eixe món.





Silvestre Entredàlies

dissabte, 8 de juliol de 2006


US PROPOSO UN EXERCICI


Llegeixo una notícia d’un dels molts atacs de l’exèrcit d’Israel a la població civil de Bet Khanun, a la franja de Gaza. El periodista cita textualment unes paraules de Hakmat al-Mugrabi, una àvia palestina, que acabava de perdre tres membres de la seva família per l’impacte d’un missil: “Els netejava la cara, però la sang no deixava de rajar. Tenien sang a la cara i al cos. I jo els netejava. El meu fill era jove. Els nens tenien 13 i 4 anys. Què vol Israel de nosaltres? On és Bush? On és el món?”

Miro, esgarrifat una fotografia de la platja de Bet Lahia, també a Gaza. Una noia, Huda Ghalia, plora al cel en mig de la sorra de la platja, al costat del seu pare assassinat per un helicòpter apache de l’exèrcit israelià.

Tot per foragitar un poble de la seva terra. Com la deuen estimar per no fugir!

Aquí, a Palau, llegint notícies o escrivint aquest article la vida és molt més plàcida.

Gaudim del que en podriem dir la màgia dels diaris. Llegim en diagonal aquests desagradables incidents i veiem de reüll les fotografies que ens espatllen l’esmorzar. Per sort, en el moment en que humitegem el tou del dit amb la llengua i passem la plana del diari, arriba la màgia. Llavors tot s’ha acabat, ha desaparegut la platja sangonosa, els cadàvers innocents, la barbàrie d’Estat; aviat estarem a la pàgina 82 consultant la cartellera dels cinemes. Hem respirat tres cops, el cafè amb llet ha recuperat l’aroma i el croissant cruix excel·lent.

Gràcies a aquesta màgia les nostres dèbils consciències sobreviuen immaculades en la vitrina de la benestant societat europea.

A l’altre costat del diari, també passa el mateix?

La Hakmat al-Mugrabi i la Huda Ghalia podran passar plana algun dia? Què serà d’elles? Tornaran a riure mai?

Arribats a aquest punt, us proposo un allargassat i cruent exercici:

-          Retalleu qualsevol notícia d’aquesta índole, n’hi ha moltes, amb una fotografia ben explícita, on s’identifiqui bé la fesomia de l’afectat, si encara és viu.

-          Aneu cap al calendari que teniu penjat a la cuina, i amb un clip, agafeu el retall darrera del full d’aquest mes.

-          Quan toqui, en arrencar el juliol, rellegiu la notícia, i sobretot parleu amb el nen o amb l’àvia que hi ha a la fotografia. Pregunteu-li com es troba, si encara té malsons, si li van haver d’amputar la cama, si el bloqueig comercial li ha permès accedir als medicaments, si algun parent l’ha pogut acollir i donar-li escalf.

-          Torneu a posar la notícia i la foto darrere el full de l’agost.

-          A principis de setembre repetiu l’experiment, i així cada mes, aneu imaginant la vida del vostre convidat del calendari.

Potser en acabar l’exercici entendrem una mica més al poble de Palestina, i no els veurem com una colla de fanàtics suïcides. Potser fins i tot ens farà un pèl de vergonya i de fàstic la connivència dels nostres civilitzats governants amb aquest genocidi que va començar ja fa cinquanta anys i ha entrat de ple al segle XXI.





Silvestre Entredàlies

dissabte, 10 de juny de 2006


COMPRAR O ROBAR ?


A Bolívia s’ha post el sol.

Els ministres espanyols Montilla i Moratinos, socialistes em sembla recordar, s’han posat les mans al cap davant la gosadia d’Evo Morales. Ja no vol que REPSOL espoliï el petroli dels pous més productius del seu poble, ara vol que el compri. Que s’ha cregut l’indi del jersei?

La multinacional que tan amablement ens ofereix la previsió del temps cada vespre, s’emportava net cap a casa el 82% del cru que extreia als millors pous de Bolívia, quedant el 18% per al país. Això sí, deixant una elevada contaminació fruit d’un model barroer d’explotació.

Creieu que a les plataformes de l’Atlàntic Nord les empreses petroleres se’ls permet que actuïn amb aquesta prepotència i burlant-se de les lleis del Regne Unit ?

Per què a Noruega (tercer exportador de petroli del planeta) el cru està totalment nacionalitzat, les multinacionals no en veuen ni un barril i ningú en fa escarafalls?

Pregunteu-ho al setanta per cent de la població de Bolívia, que viuen sota el llindar de la pobresa damunt d’una terra tan rica en recursos.

Prop de Bolívia, a Fray Bentos, Uruguai, una empresa finlandesa, Botnia, està instal·lant el que serà la fàbrica de cel·lulosa més gran de tota Amèrica. Per cert, que no per casualitat, utilitzarà per a la producció de la pasta una tecnologia basada en l’ús de diòxid de clor. Aquesta tecnologia està prohibida a molts països, per contaminant i cancerigena.

Per tal d’abastir aquesta insaciable fàbrica han de substituir amb desertitzadors monocultius d’eucaliptus milers d’hectàrees de boscos primaris i vegetació autòctona, anorreant, està clar, la rica fauna que hi viu.

És què Finlàndia produeix en el seu territori pasta de cel·lulosa en aquestes condicions?

Pregunteu-ho a les cent mil persones que el passat mes de maig es van manifestar a l’Uruguai contra la construcció de la paperera.

A Senegal i Mauritània, amb un litoral excepcionalment ric en pesca, els grans vaixells factoria europeus estan acabant amb els recursos de milers de pescadors artesanals.

Obté el poble, en aquests països, compensacions per la sobreexplotació estrangera dels seus recursos?

Pregunteu-ho als pescadors de les platges de Dakar, que farts de tornar a port sense peix han venut els seus cayucos a les màfies de la emigració. Ara hi viatgen altres afamats, van a estrellar-se, enlluernats, als països del nord, on lliguem els gossos amb llonganisses.

Cal que cremem tant de petroli al primer món?

Cal que llencem tant de paper absurdament?

Cal que ens sobrealimentem per després fer absurds règims cíclics?

Encara que calgués.

Aquestes corporacions multinacionals són una mena de Robin Hood a l’inrevés, que roben als pobres per donar als rics. No tenen cap dret a fer-nos còmplices, o pitjor encara, muts instigadors d’aquestes salvatges relacions comercials internacionals.

No ens agrada comprar mercaderia robada, i menys als pobres.

Som germans amb la gent de Bolívia, de l’Uruguai i de Senegal i Mauritània.

Quina mena de solidaritat és aquesta, ministre Montilla, que acaba on acaba la pell de brau?



Silvestre Entredàlies

dissabte, 6 de maig de 2006


HI HA COPS QUE NO DUBTO



Dubto. T’estic escrivint davant de la finestra i dubto. Les orenetes del ràfec proper no dubten, van per feina, la seva realitat és inequívoca.

A voltes és complicat, amb tanta informació i tantíssima desinformació destriar el gra de la palla, la veracitat de la intoxicació. En algunes ocasions, costa fins i tot el sol fet de saber si volem o no buscar la anguniosa realitat.

Ens diu la ONU, ens diuen els Estats Units, ens diu fins i tot l’exèrcit espanyol que estan per la pau mundial. Però servidor dubta molt de la veracitat d’aquests postulats; o com a mínim que es pugui aconseguir aquest teòric objectiu amb les estratègies que tenen endegades.

Sembla que els Estats Units, lluny de fer desarmar els països que considera potencialment enemics, el que fa és esperonar-los cap a una vertiginosa cursa armamentista, eminentment nuclear.

Sembla que vulguin fer entendre al món quin camí han de seguir per salvar-se de ser destruïts pels Marines.

El sistema per als països pretendents consisteix en esmolar bé els sabres, armar-se fins les dents, si pot ser amb tecnologia atòmica, però això sí, en total discreció. De manera que a la primera pregunta de l’Oncle Sam de com està l’arsenal, el país en qüestió els fa una intimidatòria ensenyada de dents i el Marine, discretament, es replega amb la cua entre cames.

Aquests últims temps estem veient tres exemples en tres situacions diferents de resolució d’aquesta cursa.

El primer és Corea del Nord, que ajudat per l’hermetisme de molts anys, la tecnologia soviètica i la fam dels seus súbdits ha aconseguit passar l’examen, i amb nota. L’Oncle Sam li ha preguntat la lliçó, i en veure que havia fet els deures, que era un país fortament armat i resultava un veritable perill si el volien burxar, van sortir xiulant, mirant enlaire i per la porta del darrera.

Ara si preguntes a Condolezza Rice per Corea, deu contestar:  - Què és Corea, una nova marca de sabó pels plats?

El segon cas, totalment oposat és Iraq. Saddam Hussein no va ser un bon alumne, va ser un bocamoll, mai va arribar a ser un perill, no va fer prou despesa, no va contribuir suficientment a engreixar els magnats de l’armament, llavors li van fer pagar poc a poc, durant l’embargament i van rematar la jugada amb la ignominiosa invasió d’ara fa tres anys i que continua. Va suspendre l’examen, però ara, Donald Rumsfeld també mira als núvols i xuta una pedreta si li preguntes per Iraq.

El tercer cas que es presenta està ara en plena època de proves, estan fent els parcials. Potser a l’Iran li han fet ensenyar les dents quan encara té les de llet, potser els ullals ja són ferms. Caldrà fer-lo mossegar per sortir de dubtes?

No està la cosa com per anar esperonant als estats a armar-se bojament per passar l’examen.

D’això, jo, sí que no en tinc cap dubte. Com l’oreneta, tiro pel dret.

Així doncs, aquest any com els altres, quan vagi a fer la Declaració de la Renda tindré la única oportunitat de fer Objecció Fiscal a la Despesa Militar.

(Trobaràs informació teòrica i molt pràctica a: www. Justiciaipau.org/siof i a www.solidaries.org/ofiscal)



Silvestre Entredàlies

dissabte, 8 d’abril de 2006


REPETIM?



No era el millor dels móns, però era el seu i anava carregat de futur com cap altre.

Estaven enamorats, en tenien vint-i-tants i duien de la mà un xavalet de dos anys que els feia anar bojos. Era diumenge i tot passejant anaven a veure l’avi, el pilar de la família, a Sadr City on havia viscut sempre. En aquesta primavera de l’any 1989 tenia aquesta parella grans esperances i expectatives per al seu fill i per a un poble que tirava endavant amb alegria, malgrat el gran sàtrapa que els governava.

Ella era mestra, i estava orgullosa del seu sector. L’educació era universal, pública i gratuïta, i un exemple per a tots els països de la regió, com havia dit feia poc el mateix Kofi Annan.

Ell havia estudiat enginyeria mecànica i ara treballava en l’ampliació i manteniment de la xarxa d’aigua del país. Havien ja aconseguit que el noranta-dos per cent de la població tingués aigua potable a casa seva.

L’avi, que els esperava amb el te al foc, tenia un vell amic epistolar a Saragossa. Un dia de la seva llunyana joventut la casualitat els va unir per uns mesos i ja portaven més de mitja vida cartejant-se amb una freqüència més aviat irregular. El manyo li explicava sovint que l’Iraq dels anys vuitanta era molt semblant a la Espanya dels seixanta. Una forta dictadura en clara regressió protegida pels Estats Units, una societat civil amb desig actiu d’obertura i una economia creixent. Això no hi ha règim que ho aturi. L’avi, doncs estava il·lusionat pel fet que abans de morir veuria la dictadura caient com fruita madura, al seu temps, i sobretot des de dintre.

Però el dos d’agost del 1990 la situació va fer un gir inesperat. El gos iraquià va mossegar la mà de l’amo ianqui, va envair Kuwait. L’Oncle Sam va respondre fet una fera destruint no només objectius militars, sinó també tot el teixit productiu i la xarxa de comunicacions del país. Desprès van seguir dotze llargs anys d’un implacable i humiliant setge econòmic i comercial que va aconseguir, entre moltes altres coses, que el setanta per cent del iraquians perdessin la seva feina i visquessin per sota el llindar de la pobresa. Llavors, amb el país fet uns espolsadors, va començar una invasió fatxenda , li van dir guerra, però el cert és que van haver de plantar cara a l’exèrcit més modern i poderós del món amb quatre vells Kalashnikovs i someres artillades, era tot el que els quedava, això i molt d’orgull.

Un cop els ianquis es van imposar, van instal·lar la democràcia sobre la barbàrie. De moment  ha consistit en tres anys de trets i ganivetades, d’homes-bomba explotant pels carrers,. L’aire està amarat de la pols de les runes, del soroll de les ambulàncies, de tolls de sang i d’olor de carn cremada.

L’iraquià era un poble curull d’esperances i plans de futur. Mireu-lo ara.

Gràcies a Bush, i gràcies també a tots els que li hem permès!

Volem repetir amb l’Iran?







Silvestre Entredàlies

dissabte, 11 de març de 2006


REBEL ROSELLA A LES ONES DEL BLAT


El mes passat us vaig explicar les peripècies sofertes buscant l’Esperit del Nadal.
Vaig cercar aquesta pedra filosofal del sentiment humà per tot arreu: en el més gran dels Cristians Renascuts, entre els oripells del Vaticà, a l’emissora de la Conferencia Episcopal Espanyola, al Portal de l’Angel, fins i tot en un arnat Pare Noël. El meu periple però, va resultar ser tan infructuós com tosssut.
Inesperadament, quan els tres reis ja eren a casa seva amb els peus en Saltratos es va produir la sorpresa.
Havent abandonat el meu encaparrament, vaig entrar en una cèntrica (i ja deserta) gran botiga barcelonina. Allà em va atreure una ordenada i melangiosa prestatgeria amb dotzenes de capsetes de música. Els dits em van seguir la vista i vaig sucumbir a la hipnòtica temptació de voltar i voltar una i altra manivela. Cada melodia m’evocava un món, un món únic en cada capsa, però sempre explicat pel mateix autòmat del Tibidabo.
Entre tot aquell bé de Déu de “Gingelbells” i de “Singingintherains”, entre aquell disciplinat onatge de camp de blat, em va fiblà la presencia d’una rebel poncella de rosella que treia el cap desafiadora, era “Qualsevol nit pot sortir el sol“ de Jaume Sisa.
Me l’enduria a casa, decidit. Em vaig adressar al dependent tot demanant-li la capseta amb la melodia número 257. Òbviament no vaig gossar referir-me a la cançó pel seu nom, tement-ne  el desconeixement per per part del jove interlocutor i una provable resposta de remugant i mirada de tansemenfotisme.
Quan el noi, remenant entre les caixes, va trobar la marcada amb el número 257, i va llegir “Qalsevol nit...” se li va il·luminar la cara. El xicot va dir: - En Sisa! És el millor! Ell i en Pau Riba. Jo hagués triat la mateixa. Te l’embolico per regal? -.
Va ser el raig de sol que estava esperant la ponzella, la rosella va esclatar.
La meva cara de babau devia ser impressionant. De cop i volta, i sense buscar-ho (com passa molt sovint) havia trobat el que tan havia estat buscant en el reconsagrat Esperit del Nadal.
El cert és que vaig veure en el xicot amabilitat i sincera empatia, sense impostures ni artificialitats. Un oasi de planera companyonia en un entorn on dominen, en matemàtica combinació, la mala educació i el fals somriure de màscara.
És clar que no em vaig veure en cor d’explicar-li totes aquelles meves elucubracions mentals. S’hauria pensat que em faltava un bull o que me n’havia enamorat.
Aquest encontre m’ha fet reflexionar. Potser encara hi ha moltes persones de veritat entre tota aquesta gent que no deixa seure a les avies a l’autobus. Així com la grolleria i l’egoisme s’estenen com una passa de grip, hem d’estar convençuts que si insistim en els bons sentiments i en comportaments positius la societat farà un tomb. No hi ha altra alternativa. Potser només cal que entri un raig de llum en aquesta foscor d’individualisme.
Ja fa temps ho va dir en Sisa: - Qualsevol nit pot sortir el sol -.


Silvestre Entredàlies

dissabte, 7 de gener de 2006


L’ESPERIT DEL NADAL



Fa uns dies, abans de començar aquestes tan nostrades Festes, vaig proposar-me que aquest any buscaria el veritable, l’autèntic Esperit del Nadal. Ja estava ben tip d’anar  contracorrent, d’haver de passar-me dos mesos l’any rondinant del màgic ambient en què la gent com cal s’hi trobava tan a gust. Volia ser normal i gaudir anualment d’una experiència que fins ara només m’havia aportat agror d’estómac.

Volia redimir-me, volia retrobar la llum, i vaig buscar inspiració en el més cobejat del Cristians Renascuts. Potser en les seves accions, actituds i reflexions trobaria el que buscava.

Però en la biografia de George Bush vaig trobar massa arrogància, menyspreu, prepotència, ignorància i molts interessos econòmics passant per sobre del respecte pels pobles i per les vides humanes. Això no podia servir-me de guia per a la recerca de l’Esperit del Nadal, de cap de les maneres.

Potser el referent escollit en primer terme era massa llunyà, potser des del Nou Món les coses es veuen diferents, potser el cristianisme ianqui te més d’espectacle mediàtic que de creença religiosa..

Aniria, doncs, a buscar la llum allà on neix, al cap i casal de la fe cristiana mundial, al Vaticà. Allà, però, en lloc de trobar-me la senzillesa, l’altruisme i la generositat de Jesús, em vaig trobar amb un mastodòntic estament que potser té massa pressa per omplir d’ànimes al cel. Dic això per què, entre altres gràcies, la seva política d’enfrontament directe a l’ús del preservatiu està contribuint a portar a la mort per SIDA a gran part del continent africà. Com haureu entès, tampoc vaig trobar en el Vaticà una clara orientació cap a l’Esperit del Nadal.

Però els camins del Senyor són inescrutables i l’estrella de Nadal pot viatjar actualment en ondes hertzianes, per què no?. Així que vaig sintonitzar uns dies l’emissora radiofònica de la Conferencia Episcopal Española, a veure si veia (o sentia) la llum.

Només vaig copsar-hi insults, calúmnies i una insana i perillosa incitació a l’enfrontament territorial, polític i cultural. En aquesta bilis malintencionada tampoc crec que hi hagués trobat l’Esperit del Nadal.

Potser com què Déu està a tot arreu, i els llocs i formes en què la gent viu el Nadal canvien, aniria allà on l’ambient és intensament nadalenc, al centre de Barcelona un dissabte al capvespre, allà faria una bona immersió de “nadalitat”.

Però el que vaig recollir-hi va ser una àmplia col·lecció d’empentes sense disculpes. En les cares d’aquella massa humana vaig veure-hi més febre compradora que bonhomia cristiana. Altre cop m’havia equivocat de lloc. Amb el cervell reverberat de tanta campana sobre campana i tants peces en el Rio vaig enfilar cap a la Plaça Catalunya.

En la meva fugida cap a la parada del Segalès encara vaig presenciar un fort enfrontament verbal (de moment) entre un malcarat Papà Noël de grans magatzems i uns maleducats adolescents. El naftalínic Santa Claus els amenaçava brandant una contundent campana mentre l’impresentable estol de pubertosos el provocava i feia mofa de la ridícula estampa que l’home havia de fer per guanyar-se el pa.

Ara sí que se’m resisteix l’Esperit del Nadal, no sé pas si el trobaré aquest any.

Desitjo de tot cor que el vostre cas hagi estat diferent.






Silvestre Entredàlies