REBEL ROSELLA A LES ONES DEL BLAT
El mes passat us vaig explicar
les peripècies sofertes buscant l’Esperit del Nadal.
Vaig cercar aquesta pedra
filosofal del sentiment humà per tot arreu: en el més gran dels Cristians
Renascuts, entre els oripells del Vaticà, a l’emissora de la Conferencia
Episcopal Espanyola, al Portal de l’Angel, fins i tot en un arnat Pare Noël. El
meu periple però, va resultar ser tan infructuós com tosssut.
Inesperadament, quan els tres
reis ja eren a casa seva amb els peus en Saltratos
es va produir la sorpresa.
Havent abandonat el meu
encaparrament, vaig entrar en una cèntrica (i ja deserta) gran botiga
barcelonina. Allà em va atreure una ordenada i melangiosa prestatgeria amb
dotzenes de capsetes de música. Els dits em van seguir la vista i vaig sucumbir
a la hipnòtica temptació de voltar i voltar una i altra manivela. Cada melodia
m’evocava un món, un món únic en cada capsa, però sempre explicat pel mateix
autòmat del Tibidabo.
Entre tot aquell bé de Déu de “Gingelbells” i de “Singingintherains”, entre aquell disciplinat onatge de camp de
blat, em va fiblà la presencia d’una rebel poncella de rosella que treia el cap
desafiadora, era “Qualsevol nit pot
sortir el sol“ de Jaume Sisa.
Me l’enduria a casa, decidit. Em
vaig adressar al dependent tot demanant-li la capseta amb la melodia número
257. Òbviament no vaig gossar referir-me a la cançó pel seu nom, tement-ne el desconeixement per per part del jove
interlocutor i una provable resposta de remugant i mirada de tansemenfotisme.
Quan el noi, remenant entre les
caixes, va trobar la marcada amb el número 257, i va llegir “Qalsevol nit...” se li va il·luminar la
cara. El xicot va dir: - En Sisa! És el millor! Ell i en Pau Riba. Jo hagués
triat la mateixa. Te l’embolico per regal? -.
Va ser el raig de sol que estava
esperant la ponzella, la rosella va esclatar.
La meva cara de babau devia ser
impressionant. De cop i volta, i sense buscar-ho (com passa molt sovint) havia
trobat el que tan havia estat buscant en el reconsagrat Esperit del Nadal.
El cert és que vaig veure en el
xicot amabilitat i sincera empatia, sense impostures ni artificialitats. Un
oasi de planera companyonia en un entorn on dominen, en matemàtica combinació,
la mala educació i el fals somriure de màscara.
És clar que no em vaig veure en
cor d’explicar-li totes aquelles meves elucubracions mentals. S’hauria pensat
que em faltava un bull o que me n’havia enamorat.
Aquest encontre m’ha fet
reflexionar. Potser encara hi ha moltes persones de veritat entre tota aquesta
gent que no deixa seure a les avies a l’autobus. Així com la grolleria i
l’egoisme s’estenen com una passa de grip, hem d’estar convençuts que si
insistim en els bons sentiments i en comportaments positius la societat farà un
tomb. No hi ha altra alternativa. Potser només cal que entri un raig de llum en
aquesta foscor d’individualisme.
Ja fa temps ho va dir en Sisa: -
Qualsevol nit pot sortir el sol -.
Silvestre Entredàlies
