dissabte, 11 de març de 2006


REBEL ROSELLA A LES ONES DEL BLAT


El mes passat us vaig explicar les peripècies sofertes buscant l’Esperit del Nadal.
Vaig cercar aquesta pedra filosofal del sentiment humà per tot arreu: en el més gran dels Cristians Renascuts, entre els oripells del Vaticà, a l’emissora de la Conferencia Episcopal Espanyola, al Portal de l’Angel, fins i tot en un arnat Pare Noël. El meu periple però, va resultar ser tan infructuós com tosssut.
Inesperadament, quan els tres reis ja eren a casa seva amb els peus en Saltratos es va produir la sorpresa.
Havent abandonat el meu encaparrament, vaig entrar en una cèntrica (i ja deserta) gran botiga barcelonina. Allà em va atreure una ordenada i melangiosa prestatgeria amb dotzenes de capsetes de música. Els dits em van seguir la vista i vaig sucumbir a la hipnòtica temptació de voltar i voltar una i altra manivela. Cada melodia m’evocava un món, un món únic en cada capsa, però sempre explicat pel mateix autòmat del Tibidabo.
Entre tot aquell bé de Déu de “Gingelbells” i de “Singingintherains”, entre aquell disciplinat onatge de camp de blat, em va fiblà la presencia d’una rebel poncella de rosella que treia el cap desafiadora, era “Qualsevol nit pot sortir el sol“ de Jaume Sisa.
Me l’enduria a casa, decidit. Em vaig adressar al dependent tot demanant-li la capseta amb la melodia número 257. Òbviament no vaig gossar referir-me a la cançó pel seu nom, tement-ne  el desconeixement per per part del jove interlocutor i una provable resposta de remugant i mirada de tansemenfotisme.
Quan el noi, remenant entre les caixes, va trobar la marcada amb el número 257, i va llegir “Qalsevol nit...” se li va il·luminar la cara. El xicot va dir: - En Sisa! És el millor! Ell i en Pau Riba. Jo hagués triat la mateixa. Te l’embolico per regal? -.
Va ser el raig de sol que estava esperant la ponzella, la rosella va esclatar.
La meva cara de babau devia ser impressionant. De cop i volta, i sense buscar-ho (com passa molt sovint) havia trobat el que tan havia estat buscant en el reconsagrat Esperit del Nadal.
El cert és que vaig veure en el xicot amabilitat i sincera empatia, sense impostures ni artificialitats. Un oasi de planera companyonia en un entorn on dominen, en matemàtica combinació, la mala educació i el fals somriure de màscara.
És clar que no em vaig veure en cor d’explicar-li totes aquelles meves elucubracions mentals. S’hauria pensat que em faltava un bull o que me n’havia enamorat.
Aquest encontre m’ha fet reflexionar. Potser encara hi ha moltes persones de veritat entre tota aquesta gent que no deixa seure a les avies a l’autobus. Així com la grolleria i l’egoisme s’estenen com una passa de grip, hem d’estar convençuts que si insistim en els bons sentiments i en comportaments positius la societat farà un tomb. No hi ha altra alternativa. Potser només cal que entri un raig de llum en aquesta foscor d’individualisme.
Ja fa temps ho va dir en Sisa: - Qualsevol nit pot sortir el sol -.


Silvestre Entredàlies