REPETIM?
No era el millor dels móns, però era
el seu i anava carregat de futur com cap altre.
Estaven enamorats, en tenien vint-i-tants
i duien de la mà un xavalet de dos anys que els feia anar bojos. Era diumenge i
tot passejant anaven a veure l’avi, el pilar de la família, a Sadr City on
havia viscut sempre. En aquesta primavera de l’any 1989 tenia aquesta parella
grans esperances i expectatives per al seu fill i per a un poble que tirava
endavant amb alegria, malgrat el gran sàtrapa que els governava.
Ella era mestra, i estava
orgullosa del seu sector. L’educació era universal, pública i gratuïta, i un
exemple per a tots els països de la regió, com havia dit feia poc el mateix
Kofi Annan.
Ell havia estudiat enginyeria
mecànica i ara treballava en l’ampliació i manteniment de la xarxa d’aigua del
país. Havien ja aconseguit que el noranta-dos per cent de la població tingués
aigua potable a casa seva.
L’avi, que els esperava amb el te
al foc, tenia un vell amic epistolar a Saragossa. Un dia de la seva llunyana
joventut la casualitat els va unir per uns mesos i ja portaven més de mitja
vida cartejant-se amb una freqüència més aviat irregular. El manyo li explicava
sovint que l’Iraq dels anys vuitanta era molt semblant a la Espanya dels
seixanta. Una forta dictadura en clara regressió protegida pels Estats Units,
una societat civil amb desig actiu d’obertura i una economia creixent. Això no
hi ha règim que ho aturi. L’avi, doncs estava il·lusionat pel fet que abans de
morir veuria la dictadura caient com fruita madura, al seu temps, i sobretot
des de dintre.
Però el dos d’agost del 1990 la
situació va fer un gir inesperat. El gos iraquià va mossegar la mà de l’amo
ianqui, va envair Kuwait. L’Oncle Sam va respondre fet una fera destruint no
només objectius militars, sinó també tot el teixit productiu i la xarxa de
comunicacions del país. Desprès van seguir dotze llargs anys d’un implacable i
humiliant setge econòmic i comercial que va aconseguir, entre moltes altres
coses, que el setanta per cent del iraquians perdessin la seva feina i
visquessin per sota el llindar de la pobresa. Llavors, amb el país fet uns
espolsadors, va començar una invasió fatxenda , li van dir guerra, però el cert
és que van haver de plantar cara a l’exèrcit més modern i poderós del món amb
quatre vells Kalashnikovs i someres artillades, era tot el que els quedava,
això i molt d’orgull.
Un cop els ianquis es van imposar,
van instal·lar la democràcia sobre la barbàrie. De moment ha consistit en tres anys de trets i
ganivetades, d’homes-bomba explotant pels carrers,. L’aire està amarat de la pols
de les runes, del soroll de les ambulàncies, de tolls de sang i d’olor de carn
cremada.
L’iraquià era un poble curull
d’esperances i plans de futur. Mireu-lo ara.
Gràcies a Bush, i gràcies també a
tots els que li hem permès!
Volem repetir amb l’Iran?
Silvestre Entredàlies
