dissabte, 8 d’abril de 2006


REPETIM?



No era el millor dels móns, però era el seu i anava carregat de futur com cap altre.

Estaven enamorats, en tenien vint-i-tants i duien de la mà un xavalet de dos anys que els feia anar bojos. Era diumenge i tot passejant anaven a veure l’avi, el pilar de la família, a Sadr City on havia viscut sempre. En aquesta primavera de l’any 1989 tenia aquesta parella grans esperances i expectatives per al seu fill i per a un poble que tirava endavant amb alegria, malgrat el gran sàtrapa que els governava.

Ella era mestra, i estava orgullosa del seu sector. L’educació era universal, pública i gratuïta, i un exemple per a tots els països de la regió, com havia dit feia poc el mateix Kofi Annan.

Ell havia estudiat enginyeria mecànica i ara treballava en l’ampliació i manteniment de la xarxa d’aigua del país. Havien ja aconseguit que el noranta-dos per cent de la població tingués aigua potable a casa seva.

L’avi, que els esperava amb el te al foc, tenia un vell amic epistolar a Saragossa. Un dia de la seva llunyana joventut la casualitat els va unir per uns mesos i ja portaven més de mitja vida cartejant-se amb una freqüència més aviat irregular. El manyo li explicava sovint que l’Iraq dels anys vuitanta era molt semblant a la Espanya dels seixanta. Una forta dictadura en clara regressió protegida pels Estats Units, una societat civil amb desig actiu d’obertura i una economia creixent. Això no hi ha règim que ho aturi. L’avi, doncs estava il·lusionat pel fet que abans de morir veuria la dictadura caient com fruita madura, al seu temps, i sobretot des de dintre.

Però el dos d’agost del 1990 la situació va fer un gir inesperat. El gos iraquià va mossegar la mà de l’amo ianqui, va envair Kuwait. L’Oncle Sam va respondre fet una fera destruint no només objectius militars, sinó també tot el teixit productiu i la xarxa de comunicacions del país. Desprès van seguir dotze llargs anys d’un implacable i humiliant setge econòmic i comercial que va aconseguir, entre moltes altres coses, que el setanta per cent del iraquians perdessin la seva feina i visquessin per sota el llindar de la pobresa. Llavors, amb el país fet uns espolsadors, va començar una invasió fatxenda , li van dir guerra, però el cert és que van haver de plantar cara a l’exèrcit més modern i poderós del món amb quatre vells Kalashnikovs i someres artillades, era tot el que els quedava, això i molt d’orgull.

Un cop els ianquis es van imposar, van instal·lar la democràcia sobre la barbàrie. De moment  ha consistit en tres anys de trets i ganivetades, d’homes-bomba explotant pels carrers,. L’aire està amarat de la pols de les runes, del soroll de les ambulàncies, de tolls de sang i d’olor de carn cremada.

L’iraquià era un poble curull d’esperances i plans de futur. Mireu-lo ara.

Gràcies a Bush, i gràcies també a tots els que li hem permès!

Volem repetir amb l’Iran?







Silvestre Entredàlies