dissabte, 5 d’agost de 2006


M’AGRADARIA...


Avui és divuit de juliol.

L’exercit de l’Estat d’Israel ha bombardejat el Líban i diu obertament que ho seguiran fent durant setmanes.

Veig fotografies d’un barri del sud de Beirut, la capital, i sembla un decorat de pel·lícula apocalíptica. Completament destruit per les bombes sionistes.

La setmana passada això deuria ser un barri normal a la riba del Mediterrani, amb el seu anar i venir de la feina, del mercat, de l’escola, amb els seus somriures i també amb les seves contradiccions.

Avui és pura desolació, polsosa runa.

Les tendres infraestructures i els precaris equilibris polítics se n’han anat en orris al petit país dels cedres, en només sis dies.

La raó és que els seus veins del sud necessiten demostrar la seva força, necessiten demostrar que tenen la carta cada vegada més blanca, i que poden fer el que els doni la gana.

Israel sembla dir: - veieu com a alguns ens està permès fer terrorisme d’Estat, llegiu els diaris després d’un desproposit com aquest i ho veureu. Esteu avisats.

Llegeixo, doncs, els diaris i m’entristeixo:

-          El G8 evita condemnar l’acció d’Israel.

-          El Papa Benet XVI en unes tèbies declaracions diu estar “summament preocupat” i reclama als països implicats que tornin “al camí de la raó i a dialogar”.

-          Toni Blair, després d’entrevistar-se amb el secretari general de Nacions Unides, Koffi Annan, diu que l’eventual força internacional d’interposició que enviaria l’ ONU tindria com a principal objectiu “protegir Israel dels atacs de Hezbol·là”

El fet que les embaixades occidentals s’afanyin a repatriar tots els seus compatriotes residents o visitants al Líban em fa ser pessimista. Sembla que els atacs tot just han començat, i que Europa i els Estats Units en donen l’autorització en nom d’aquesta terrible, paranoïca i hipòcrita guerra total contra el terrorisme.

Això comença a semblar-se massa als primers dies de la invassió dels Marines a l’Iraq.

Per passat demà, vint de juliol, hi ha convocada una manifestació a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona per condemnar les últimes accions de l’estat d’Israel sobre Palestina i els atacs al Líban, crec que abans d’anar-hi puc dir sense risc d’equivocar-me que serem quatre gats.

M’agradaria poder dir que no ho entenc.

M’agradaria que a primers d’agost, la lectura d’aquestes ratlles contradigués radicalment el pessimisme de la seva escriptura.

M’agradaria haver escrit un article fresc, optimista, estiuenc.

En definitiva, m’agradaria que fos veritat el que va dir el gran Raimon: nosaltres no som d’eixe món.





Silvestre Entredàlies