L’ESPERIT DEL NADAL
Fa uns dies, abans de començar
aquestes tan nostrades Festes, vaig proposar-me que aquest any buscaria el
veritable, l’autèntic Esperit del Nadal. Ja estava ben tip d’anar contracorrent, d’haver de passar-me dos mesos
l’any rondinant del màgic ambient en què la gent com cal s’hi trobava tan a
gust. Volia ser normal i gaudir anualment d’una experiència que fins ara només
m’havia aportat agror d’estómac.
Volia redimir-me, volia retrobar
la llum, i vaig buscar inspiració en el més cobejat del Cristians Renascuts.
Potser en les seves accions, actituds i reflexions trobaria el que buscava.
Però en la biografia de George
Bush vaig trobar massa arrogància, menyspreu, prepotència, ignorància i molts
interessos econòmics passant per sobre del respecte pels pobles i per les vides
humanes. Això no podia servir-me de guia per a la recerca de l’Esperit del
Nadal, de cap de les maneres.
Potser el referent escollit en
primer terme era massa llunyà, potser des del Nou Món les coses es veuen
diferents, potser el cristianisme ianqui te més d’espectacle mediàtic que de
creença religiosa..
Aniria, doncs, a buscar la llum
allà on neix, al cap i casal de la fe cristiana mundial, al Vaticà. Allà, però,
en lloc de trobar-me la senzillesa, l’altruisme i la generositat de Jesús, em
vaig trobar amb un mastodòntic estament que potser té massa pressa per omplir
d’ànimes al cel. Dic això per què, entre altres gràcies, la seva política
d’enfrontament directe a l’ús del preservatiu està contribuint a portar a la
mort per SIDA a gran part del continent africà. Com haureu entès, tampoc vaig
trobar en el Vaticà una clara orientació cap a l’Esperit del Nadal.
Però els camins del Senyor són
inescrutables i l’estrella de Nadal pot viatjar actualment en ondes hertzianes,
per què no?. Així que vaig sintonitzar uns dies l’emissora radiofònica de la Conferencia Episcopal Española, a veure
si veia (o sentia) la llum.
Només vaig copsar-hi insults,
calúmnies i una insana i perillosa incitació a l’enfrontament territorial,
polític i cultural. En aquesta bilis malintencionada tampoc crec que hi hagués
trobat l’Esperit del Nadal.
Potser com què Déu està a tot
arreu, i els llocs i formes en què la gent viu el Nadal canvien, aniria allà on
l’ambient és intensament nadalenc, al centre de Barcelona un dissabte al
capvespre, allà faria una bona immersió de “nadalitat”.
Però el que vaig recollir-hi va
ser una àmplia col·lecció d’empentes sense disculpes. En les cares d’aquella
massa humana vaig veure-hi més febre compradora que bonhomia cristiana. Altre
cop m’havia equivocat de lloc. Amb el cervell reverberat de tanta campana sobre campana i tants peces en el Rio
vaig enfilar cap a la Plaça Catalunya.
En la meva fugida cap a la parada
del Segalès encara vaig presenciar un fort enfrontament verbal (de moment)
entre un malcarat Papà Noël de grans magatzems i uns maleducats adolescents. El
naftalínic Santa Claus els amenaçava brandant una contundent campana mentre
l’impresentable estol de pubertosos el provocava i feia mofa de la ridícula estampa
que l’home havia de fer per guanyar-se el pa.
Ara sí que se’m resisteix
l’Esperit del Nadal, no sé pas si el trobaré aquest any.
Desitjo de tot cor que el vostre
cas hagi estat diferent.
Silvestre Entredàlies