HI HA COPS QUE NO DUBTO
Dubto.
T’estic escrivint davant de la finestra i dubto. Les orenetes del ràfec proper
no dubten, van per feina, la seva realitat és inequívoca.
A voltes és complicat, amb tanta
informació i tantíssima desinformació destriar el gra de la palla, la veracitat
de la intoxicació. En algunes ocasions, costa fins i tot el sol fet de saber si
volem o no buscar la anguniosa realitat.
Ens diu la ONU, ens diuen els
Estats Units, ens diu fins i tot l’exèrcit espanyol que estan per la pau
mundial. Però servidor dubta molt de la veracitat d’aquests postulats; o com a
mínim que es pugui aconseguir aquest teòric objectiu amb les estratègies que
tenen endegades.
Sembla que els Estats Units,
lluny de fer desarmar els països que considera potencialment enemics, el que fa
és esperonar-los cap a una vertiginosa cursa armamentista, eminentment nuclear.
Sembla que vulguin fer entendre
al món quin camí han de seguir per salvar-se de ser destruïts pels Marines.
El sistema per als països
pretendents consisteix en esmolar bé els sabres, armar-se fins les dents, si
pot ser amb tecnologia atòmica, però això sí, en total discreció. De manera que
a la primera pregunta de l’Oncle Sam de com està l’arsenal, el país en qüestió
els fa una intimidatòria ensenyada de dents i el Marine, discretament, es
replega amb la cua entre cames.
Aquests últims temps estem veient
tres exemples en tres situacions diferents de resolució d’aquesta cursa.
El primer és Corea del Nord, que
ajudat per l’hermetisme de molts anys, la tecnologia soviètica i la fam dels
seus súbdits ha aconseguit passar l’examen, i amb nota. L’Oncle Sam li ha
preguntat la lliçó, i en veure que havia fet els deures, que era un país
fortament armat i resultava un veritable perill si el volien burxar, van sortir
xiulant, mirant enlaire i per la porta del darrera.
Ara si preguntes a Condolezza
Rice per Corea, deu contestar: - Què és Corea, una nova marca de sabó pels
plats?
El segon cas, totalment oposat és
Iraq. Saddam Hussein no va ser un bon alumne, va ser un bocamoll, mai va
arribar a ser un perill, no va fer prou despesa, no va contribuir suficientment
a engreixar els magnats de l’armament, llavors li van fer pagar poc a poc,
durant l’embargament i van rematar la jugada amb la ignominiosa invasió d’ara
fa tres anys i que continua. Va suspendre l’examen, però ara, Donald Rumsfeld
també mira als núvols i xuta una pedreta si li preguntes per Iraq.
El tercer cas que es presenta
està ara en plena època de proves, estan fent els parcials. Potser a l’Iran li
han fet ensenyar les dents quan encara té les de llet, potser els ullals ja són
ferms. Caldrà fer-lo mossegar per sortir de dubtes?
No està la cosa com per anar
esperonant als estats a armar-se bojament per passar l’examen.
D’això, jo, sí que no en tinc cap
dubte. Com l’oreneta, tiro pel dret.
Així doncs, aquest any com els
altres, quan vagi a fer la Declaració de la Renda tindré la única oportunitat
de fer Objecció Fiscal a la Despesa Militar.
(Trobaràs informació teòrica i molt
pràctica a: www. Justiciaipau.org/siof i a www.solidaries.org/ofiscal)
Silvestre Entredàlies
