COMPRAR O ROBAR ?

A Bolívia s’ha post el sol.

Els ministres espanyols Montilla i Moratinos, socialistes em sembla recordar, s’han posat les mans al cap davant la gosadia d’Evo Morales. Ja no vol que REPSOL espoliï el petroli dels pous més productius del seu poble, ara vol que el compri. Que s’ha cregut l’indi del jersei?

La multinacional que tan amablement ens ofereix la previsió del temps cada vespre, s’emportava net cap a casa el 82% del cru que extreia als millors pous de Bolívia, quedant el 18% per al país. Això sí, deixant una elevada contaminació fruit d’un model barroer d’explotació.

Creieu que a les plataformes de l’Atlàntic Nord les empreses petroleres se’ls permet que actuïn amb aquesta prepotència i burlant-se de les lleis del Regne Unit ?

Per què a Noruega (tercer exportador de petroli del planeta) el cru està totalment nacionalitzat, les multinacionals no en veuen ni un barril i ningú en fa escarafalls?

Pregunteu-ho al setanta per cent de la població de Bolívia, que viuen sota el llindar de la pobresa damunt d’una terra tan rica en recursos.

Prop de Bolívia, a Fray Bentos, Uruguai, una empresa finlandesa, Botnia, està instal·lant el que serà la fàbrica de cel·lulosa més gran de tota Amèrica. Per cert, que no per casualitat, utilitzarà per a la producció de la pasta una tecnologia basada en l’ús de diòxid de clor. Aquesta tecnologia està prohibida a molts països, per contaminant i cancerigena.

Per tal d’abastir aquesta insaciable fàbrica han de substituir amb desertitzadors monocultius d’eucaliptus milers d’hectàrees de boscos primaris i vegetació autòctona, anorreant, està clar, la rica fauna que hi viu.

És què Finlàndia produeix en el seu territori pasta de cel·lulosa en aquestes condicions?

Pregunteu-ho a les cent mil persones que el passat mes de maig es van manifestar a l’Uruguai contra la construcció de la paperera.

A Senegal i Mauritània, amb un litoral excepcionalment ric en pesca, els grans vaixells factoria europeus estan acabant amb els recursos de milers de pescadors artesanals.

Obté el poble, en aquests països, compensacions per la sobreexplotació estrangera dels seus recursos?

Pregunteu-ho als pescadors de les platges de Dakar, que farts de tornar a port sense peix han venut els seus cayucos a les màfies de la emigració. Ara hi viatgen altres afamats, van a estrellar-se, enlluernats, als països del nord, on lliguem els gossos amb llonganisses.

Cal que cremem tant de petroli al primer món?

Cal que llencem tant de paper absurdament?

Cal que ens sobrealimentem per després fer absurds règims cíclics?

Encara que calgués.

Aquestes corporacions multinacionals són una mena de Robin Hood a l’inrevés, que roben als pobres per donar als rics. No tenen cap dret a fer-nos còmplices, o pitjor encara, muts instigadors d’aquestes salvatges relacions comercials internacionals.

No ens agrada comprar mercaderia robada, i menys als pobres.

Som germans amb la gent de Bolívia, de l’Uruguai i de Senegal i Mauritània.

Quina mena de solidaritat és aquesta, ministre Montilla, que acaba on acaba la pell de brau?

Silvestre Entredàlies