dissabte, 8 de juliol del 2006


US PROPOSO UN EXERCICI


Llegeixo una notícia d’un dels molts atacs de l’exèrcit d’Israel a la població civil de Bet Khanun, a la franja de Gaza. El periodista cita textualment unes paraules de Hakmat al-Mugrabi, una àvia palestina, que acabava de perdre tres membres de la seva família per l’impacte d’un missil: “Els netejava la cara, però la sang no deixava de rajar. Tenien sang a la cara i al cos. I jo els netejava. El meu fill era jove. Els nens tenien 13 i 4 anys. Què vol Israel de nosaltres? On és Bush? On és el món?”

Miro, esgarrifat una fotografia de la platja de Bet Lahia, també a Gaza. Una noia, Huda Ghalia, plora al cel en mig de la sorra de la platja, al costat del seu pare assassinat per un helicòpter apache de l’exèrcit israelià.

Tot per foragitar un poble de la seva terra. Com la deuen estimar per no fugir!

Aquí, a Palau, llegint notícies o escrivint aquest article la vida és molt més plàcida.

Gaudim del que en podriem dir la màgia dels diaris. Llegim en diagonal aquests desagradables incidents i veiem de reüll les fotografies que ens espatllen l’esmorzar. Per sort, en el moment en que humitegem el tou del dit amb la llengua i passem la plana del diari, arriba la màgia. Llavors tot s’ha acabat, ha desaparegut la platja sangonosa, els cadàvers innocents, la barbàrie d’Estat; aviat estarem a la pàgina 82 consultant la cartellera dels cinemes. Hem respirat tres cops, el cafè amb llet ha recuperat l’aroma i el croissant cruix excel·lent.

Gràcies a aquesta màgia les nostres dèbils consciències sobreviuen immaculades en la vitrina de la benestant societat europea.

A l’altre costat del diari, també passa el mateix?

La Hakmat al-Mugrabi i la Huda Ghalia podran passar plana algun dia? Què serà d’elles? Tornaran a riure mai?

Arribats a aquest punt, us proposo un allargassat i cruent exercici:

-          Retalleu qualsevol notícia d’aquesta índole, n’hi ha moltes, amb una fotografia ben explícita, on s’identifiqui bé la fesomia de l’afectat, si encara és viu.

-          Aneu cap al calendari que teniu penjat a la cuina, i amb un clip, agafeu el retall darrera del full d’aquest mes.

-          Quan toqui, en arrencar el juliol, rellegiu la notícia, i sobretot parleu amb el nen o amb l’àvia que hi ha a la fotografia. Pregunteu-li com es troba, si encara té malsons, si li van haver d’amputar la cama, si el bloqueig comercial li ha permès accedir als medicaments, si algun parent l’ha pogut acollir i donar-li escalf.

-          Torneu a posar la notícia i la foto darrere el full de l’agost.

-          A principis de setembre repetiu l’experiment, i així cada mes, aneu imaginant la vida del vostre convidat del calendari.

Potser en acabar l’exercici entendrem una mica més al poble de Palestina, i no els veurem com una colla de fanàtics suïcides. Potser fins i tot ens farà un pèl de vergonya i de fàstic la connivència dels nostres civilitzats governants amb aquest genocidi que va començar ja fa cinquanta anys i ha entrat de ple al segle XXI.





Silvestre Entredàlies