dissabte, 9 de desembre del 2006


LES POMERES



Hi ha pomeres antigues, pomeres de marge, que passen la vida entre camps d’userda o prats de mitja muntanya. El seu tarannà és semblant al de les antigues figueres, al dels avellutats nesprers.

La història que porten escrita en els seus apretats anells, parla d’altres anells d’avantpassats que van viure en remotes èpoques. Aquests rebesavis es desenvolupaven pràcticament en el mateix ambient en el qual està avui la pomera borda, la figuera del rec, o el nesprer del marge. També s’esperava d’ells el mateix que s’espera ara dels rebesnéts: una mica d’ombra, un cistell de fruita molt de tant en tant, i un lloc on recolzar a l’hivern les canyes de les tomaqueres. Acompleixen amb escreix aquests laxes objectius. I els acompleixen sols. No cal que el pagès hi dediqui gaire atencions. Només caldrà que no hi cremi la pila de sarments sota la seva capçada, poca casa més.



Una situació ben diferent és la que viu la pomera red-chief de la què us vull parlar.

Ella és la número 14 de la filera 23, en un camp de 1,7 Ha. en règim d’explotació intensiu, amb reg automatitzat, enmig de centenars d’exemplars com ella perfectament arrenglerats en dotzenes d’espatlleres de filferro. De fora estant, la seva situació és envejable. Viu entre congèneres, en una comunitat neta i endreçada, on no falta mai el menjar ni l’aigua.

Però, de fet, està sotmesa a una pressió molt alta, cada any ha de satisfer les previsions de producció i encaixar en un mercat de gustos cada cop més capriciosos. Ella sap del cert que l’estiu que no assoleixi les expectatives serà l’últim, aquell hivern li tallaran el coll i arrancaran les seves arrels de la terra.



Pot viure amb normalitat, així, la pomera? La resposta és sí.

Enganyat o no, gairebé tot el camp ho fa. Però per això cal que el pagès sigui curós, estigui sempre a l’aguait de plagues, gelades, pedregades, fins i tot d’atacs del senglar, ha de suplir la saviesa dels anells antics. La pomera 23-14 no du en els seus anells el recolzament dels seus avantpassats. Ells eren molt diferents, vivien en un entorn que no té res a veure i s’esperava d’ells molt menys. A més, mai ha conviscut amb ells, no poden transmetre-li saviesa, coneixements i comportament.

El que succeeix és que abandonem el camp de pomeres, no les adobem, no les tractem, no les reguem, no les escoltem, ni les ensenyem a viure en societat. Llavors, quan un mestre d’escola és agredit per alguna pomera; o en la última filera del camp, els exemplars més desatesos enregistren amb vídeo una pallissa a un exemplar dèbil, ens posem les mans al cap. La nostra societat ja no viu pels marjals, som en complexes i adverses societats en les que cal molta atenció, sobretot als joves per que es pugui viure en harmonia.







Silvestre Entredàlies