LES POMERES
Hi ha pomeres antigues, pomeres
de marge, que passen la vida entre camps d’userda o prats de mitja muntanya. El
seu tarannà és semblant al de les antigues figueres, al dels avellutats nesprers.
La història que porten escrita en
els seus apretats anells, parla d’altres anells d’avantpassats que van viure en
remotes èpoques. Aquests rebesavis es desenvolupaven pràcticament en el mateix
ambient en el qual està avui la pomera borda, la figuera del rec, o el nesprer
del marge. També s’esperava d’ells el mateix que s’espera ara dels rebesnéts:
una mica d’ombra, un cistell de fruita molt de tant en tant, i un lloc on
recolzar a l’hivern les canyes de les tomaqueres. Acompleixen amb escreix aquests
laxes objectius. I els acompleixen sols. No cal que el pagès hi dediqui gaire
atencions. Només caldrà que no hi cremi la pila de sarments sota la seva
capçada, poca casa més.
Una situació ben diferent és la
que viu la pomera red-chief de la què
us vull parlar.
Ella és la número 14 de la filera
23, en un camp de 1,7 Ha. en règim d’explotació intensiu, amb reg automatitzat,
enmig de centenars d’exemplars com ella perfectament arrenglerats en dotzenes
d’espatlleres de filferro. De fora estant, la seva situació és envejable. Viu
entre congèneres, en una comunitat neta i endreçada, on no falta mai el menjar
ni l’aigua.
Però, de fet, està sotmesa a una
pressió molt alta, cada any ha de satisfer les previsions de producció i
encaixar en un mercat de gustos cada cop més capriciosos. Ella sap del cert que
l’estiu que no assoleixi les expectatives serà l’últim, aquell hivern li
tallaran el coll i arrancaran les seves arrels de la terra.
Pot viure amb normalitat, així,
la pomera? La resposta és sí.
Enganyat o no, gairebé tot el
camp ho fa. Però per això cal que el pagès sigui curós, estigui sempre a
l’aguait de plagues, gelades, pedregades, fins i tot d’atacs del senglar, ha de
suplir la saviesa dels anells antics. La pomera 23-14 no du en els seus anells
el recolzament dels seus avantpassats. Ells eren molt diferents, vivien en un
entorn que no té res a veure i s’esperava d’ells molt menys. A més, mai ha
conviscut amb ells, no poden transmetre-li saviesa, coneixements i
comportament.
El que succeeix és que abandonem
el camp de pomeres, no les adobem, no les tractem, no les reguem, no les
escoltem, ni les ensenyem a viure en societat. Llavors, quan un mestre d’escola
és agredit per alguna pomera; o en la última filera del camp, els exemplars més
desatesos enregistren amb vídeo una pallissa a un exemplar dèbil, ens posem les
mans al cap. La nostra societat ja no viu pels marjals, som en complexes i
adverses societats en les que cal molta atenció, sobretot als joves per que es
pugui viure en harmonia.
Silvestre Entredàlies