diumenge, 7 de gener de 2007


EL CONSELLER DELEGAT




Estem al gener de 2027, estranyament fa fresca i em poso a les espatlles un jerseiet damunt la màniga curta.
M’espera el xofer a la porta de l’edifici emblemàtic on la nostra estimada Enterprise Global Company té la delegació municipal de Palau-solità i Plegamans. Recordo quan al PsiP d’aquells temps anàvem amb abric; encara en guardo un, no sé per què.
Veig per la finestreta el que va ser veí meu durant anys. Em fa pensar en aquells anys, ara en fa vint, al voltant del 2007, quan encara la classe política s’esforçava en fer veure que tenia algun poder i que vetllava pels seus administrats, quan al món hi havia moltes empreses de tota mida, encara l’Enterprise Global Company no havia començar a absorbir-les totes, totes.
Ara fa vint anys ell era un jove (no tant) de trenta-cinc anys. Havia acabat ja feia un temps uns destacables estudis universitaris, era el que se’n deia un noi preparat, amb les celles cremades i els colzes en carn viva de tant d’estudi. Després va treballar en varies empreses, amb sous i condicions laborals cada cop més demencials. Havia tingut grans projectes personals,  il·lusionat com un nen agafat al cordill del seu globus de fira. Volia formar una família, però un mal dia va veure com  els preus dels pisos marxaven cel amunt, i de retruc, farta i pansida, la xicota de tota la vida. Algú havia tallat el cordill. Plorava patètic a sota la ja magra ala dels seus pares pensionistes. Desfet, sense futur i cansat.
 Hi havia, en aquells temps, molta gent en aquestes circumstàncies. Els que remenem les cireres teníem tres opcions per treure la societat, i el mercat, d’aquest atzucac.
-          Podíem afluixar la corda, temporalment, és clar, per tal que la gent respirés. Evitant així  una possible revolta global, i el conseqüent refredament del client.
-          Podíem forçar la situació, acarnissar-nos en el seu dèbil estat d’ànim i fer-los cremar desesperadament tot l’inútil estalvi dels projectes frustrats. Recolliríem fabulosos i ràpids beneficis empresarials, i al primer símptoma de naufragi social abandonaríem el vaixell. El que vingui darrera que es foti.
-          O bé, amb la vista més llarga,  podíem transformar el gastat capitalisme de consum en un lluent i llaminer capitalisme de ficció. Oferiríem a la gent una nova realitat, o virtualitat, que els permetria fugir de la fosca realitat a la que els havíem abocat. De passada no intentarien capgirar-la amb cap intent mínimament organitzat de rebel·lia.
Com ja sabeu, la tercera opció va ser la escollida encertadament. La opció més perversament intel·ligent. Els primeres assaigs d’aquesta estratègia van ser els parcs temàtics, les drogues lúdiques de disseny, els I-pods, les consoles de video-jocs, la televisio-escombraries. Després vindria la sofisticació dels mètodes, fins arribar al món tal i com el percebem ara, a finals de la tercera dècada del segle XXI.
¡ No perdeu el temps intentant canviar la vostra frustrant existència,  Enterprise Global Company us en crea una altra a mida. Esteu en mans de professionals!

Silvestre Entredàlies

P.D. Per que quan trobem aquest exercici de ciència-ficció ple de pols d’aquí a vint anys podem confirmar el seu total desencert hem de començar a lluitar avui mateix. Arrenca’t les ulleres de sol, rentat la cara amb aigua fresca i comencem a lluitar.