EL
CONSELLER DELEGAT
Estem al gener de 2027, estranyament
fa fresca i em poso a les espatlles un jerseiet damunt la màniga curta.
M’espera el xofer a la porta de
l’edifici emblemàtic on la nostra estimada Enterprise
Global Company té la delegació municipal de Palau-solità i Plegamans.
Recordo quan al PsiP d’aquells temps anàvem amb abric; encara en guardo un, no
sé per què.
Veig per la finestreta el que va
ser veí meu durant anys. Em fa pensar en aquells anys, ara en fa vint, al
voltant del 2007, quan encara la classe política s’esforçava en fer veure que tenia
algun poder i que vetllava pels seus administrats, quan al món hi havia moltes
empreses de tota mida, encara l’Enterprise
Global Company no havia començar a absorbir-les totes, totes.
Ara fa vint anys ell era un jove
(no tant) de trenta-cinc anys. Havia acabat ja feia un temps uns destacables
estudis universitaris, era el que se’n deia un noi preparat, amb les celles
cremades i els colzes en carn viva de tant d’estudi. Després va treballar en
varies empreses, amb sous i condicions laborals cada cop més demencials. Havia
tingut grans projectes personals,
il·lusionat com un nen agafat al cordill del seu globus de fira. Volia
formar una família, però un mal dia va veure com els preus dels pisos marxaven cel amunt, i de
retruc, farta i pansida, la xicota de tota la vida. Algú havia tallat el
cordill. Plorava patètic a sota la ja magra ala dels seus pares pensionistes. Desfet,
sense futur i cansat.
Hi havia, en aquells temps, molta gent en
aquestes circumstàncies. Els que remenem les cireres teníem tres opcions per
treure la societat, i el mercat, d’aquest atzucac.
-
Podíem afluixar la corda, temporalment, és clar, per
tal que la gent respirés. Evitant així
una possible revolta global, i el conseqüent refredament del client.
-
Podíem forçar la situació, acarnissar-nos en el seu
dèbil estat d’ànim i fer-los cremar desesperadament tot l’inútil estalvi dels
projectes frustrats. Recolliríem fabulosos i ràpids beneficis empresarials, i
al primer símptoma de naufragi social abandonaríem el vaixell. El que vingui
darrera que es foti.
-
O bé, amb la vista més llarga, podíem transformar el gastat capitalisme de
consum en un lluent i llaminer capitalisme de ficció. Oferiríem a la gent una
nova realitat, o virtualitat, que els permetria fugir de la fosca realitat a la
que els havíem abocat. De passada no intentarien capgirar-la amb cap intent
mínimament organitzat de rebel·lia.
Com ja sabeu, la tercera opció va
ser la escollida encertadament. La opció més perversament intel·ligent. Els
primeres assaigs d’aquesta estratègia van ser els parcs temàtics, les drogues
lúdiques de disseny, els I-pods, les consoles de video-jocs, la
televisio-escombraries. Després vindria la sofisticació dels mètodes, fins
arribar al món tal i com el percebem ara, a finals de la tercera dècada del
segle XXI.
¡ No perdeu el temps intentant
canviar la vostra frustrant existència, Enterprise Global Company us en crea una
altra a mida. Esteu en mans de professionals!
Silvestre Entredàlies
P.D. Per que quan trobem aquest
exercici de ciència-ficció ple de pols d’aquí a vint anys podem confirmar el
seu total desencert hem de començar a lluitar avui mateix. Arrenca’t les
ulleres de sol, rentat la cara amb aigua fresca i comencem a lluitar.
