ABAIXAR PISTONS
Semblava
bona la idea dels biocarburants. Una energia sortida de les plantes.
Deslocalitzada i no dependent de països concrets. Imaginàvem que les guerres
pel control dels territoris petrolers podrien acabar. Aquesta alternativa
apuntava també a una relació més cordial amb el medi ambient. En no cremar
combustibles fòssils no desequilibraríem el balanç de CO2 lliure a l’atmosfera.
Tot
sembla molt bonic i engrescador fins que topem amb les xifres.
Estats Units,
està veient els costos inassolibles i imprevisibles d’intentar exercir el
control en les àrees petroleres. La guerra d’Iraq i altres aventures els fan
trontollar l’economia, l’estabilitat i el liderat mundial (les vides humanes no
els importen, ja van dir que la seva feina no era comptar morts).
Sembla
que exploren la possibilitat d’apostar pels biocombustibles. Bush comença així
una gira per Llatinoamèrica per intentar aconseguir tractes de favor per la
compra de quantitats ingents de cereals per a la fabricació de bioetanol i
biodièsel.
Desplacen
doncs, la demanda de pous petrolers a la de terrenys agrícoles de primera
categoria. Conseqüentment el preu del blat i el blat de moro s’incrementa
notablement i ràpida.
Aquest
fet té repercussions nefastes en la suficiència alimentària de milions de
persones que basen la seva alimentació, la seva supervivència, en aquests
cereals.
A Mèxic ja
hem començat a veure els efectes perversos d’aquestes relacions comercials. En
pocs mesos el preu del blat de moro s’ha incrementat un trenta per cent, i bona
part de la població se les veu i se les desitja per poder menjar “tortitas”, la
base de l’alimentació per a gran part de les famílies. La revolta popular està
latent i la fam guanya terreny. Ja es parla de “etanolinflació”.
En aquest
costat de l’Atlàntic també hi ha conflicte amb els biocarburants.
Europa
s’ha proposat per al 2020, mitjançant una directiva comunitària, que un 5,75 %
de l’energia demandada pel transport provingui del biodièsel. Per produir
aquesta enorme quantitat de biocombustible calen 17 milions d’hectàrees de
conreu, la cinquena part de la superfície agrícola europea actual. És evident
que la major part d’aquest producte s’haurà d’importar.
Sabedors
d’aquesta circumstància, Malàisia i altres països del sud-est asiàtic estan
devastant grans superfícies de selva primigènia per implantar conreus intensius
de palmera destinada a la fabricació de biodièsel. La destrucció d’aquests boscos
és afegida a altres desgavells ecològics.
No és
doncs el petroli la causa dels mals actuals, ni el biocombustible l’origen de
mals futurs.
És la
manera de fer de l’home “civilitzat”. Aquest comportament agressiu amb els seus
congèneres més dèbils. Aquest tarannà destructor amb un medi ambient que encara
creu que és seu i que té el dret a destruir-lo. Aquest poc respecte pel lloc on
viu, que no li pertany. Aquesta voracitat cap a la destrucció.
És això
el que hem de canviar a l’hora que busquem alternatives al petroli, d’altra
manera de poc ens servirà.
Silvestre
Entredàlies