dissabte, 6 d’octubre de 2007



L’EUGENI I L’ESTEL



L’Eugeni, un bon amic, fa temps que, cansat de castigar el comandament a distància del seu televisor buscant senyals de vida més o menys intel·ligent, va desar-lo en un calaix, d’on no n’ha sortit més.



Tampoc va mai al cinema, diu que veient els cartells que anuncien les pel·lícules cada cop més comercials i més buides, ja en té prou per saber que no l’interessa ni la violència sectària i descerebrada de Van Damme, ni les capdesurades de Jim Carrey.

Amb aquestes actituds, l’Eugeni no aprèn que hem de ser partícips de l’alegria patriotera i altament pecuniària de les victòries de l’Alonso, que hem de burxar en la pornografia emocional del cas de la nena anglesa desapareguda a Portugal, i que hem de gaudir, amb la cervesa a la mà, de les ordinàries frivolitats d’en Pocholo Martínez-Bordiú.



Ell, cada cop ignora més aquests tipus de fenòmens, però és clar, no per aquest motiu deixen d’existir, i a voltes a l’Eugeni li cau un gerro d’aigua freda i el deixa ben amarat de realitat.



Aquest matí, tot esmorzant, m’explicava que ahir al vespre va patir una d’aquestes dutxes escoceses. Va ser en forma de reunió de veïns. Me la va explicar fil per randa, de marcat que va quedar. El que havia de ser una trobada de tràmit entre gent civilitzada i més o menys normal, va acabar en un fantàstic ball de bastons.

Passo, tot seguit a relatar l’escena principal: l’Ana Obregón del 2n 1a estirava els cabells de Letícia Sabater, la del 3r 2a (es veu que havia dit alguna cosa sobre el comportament del seu fill). El Bruce Willis del 1r 3a bramava frases inconnexes contra els moros, afirmava categòricament que ell faria net en un plis-plas, si el deixessin. El Pocholo del 1r 1a, arrepapat, com a cal sogre, bevia un cubata, emetia prodigiosos rots i gaudia de l’espectacle. El del 1r 2a, Giménez Losantos, escalfava una mica més l’ambient, a veure si finalment podia haver-hi sang, i així no hauríem perdut la tarda.



En recordar-ho, em preguntava cap a quin tipus de societat anàvem. És conscient que els individus de la seva escala no són una excepció i que més o menys a tot arreu és igual.

Anem així cap a una societat millor? Cap a l’harmonia social, l’equilibri i la comprensió intercultural, el respecte al medi ambient?



-Eugeni, -li he dit- són moltes preguntes per enfrontar-les només amb un cafè amb llet i una ensaïmada. Hem tornat a la feina i en aquest punt ha quedat la conversa.



Al migdia he anat a comprar-li un estel, a la tarda l’hi regalaré. No hi ha com anar a la platja, ara que comença la tardor, i fer volar un estel per carregar energia. La necessitem per mantenir encesa la nostra petita flama si el que volem és donar el tomb algun dia a aquesta societat que, no ho oblidem, és la nostra.



Silvestre Entredàlies