RICARD,
M’HAN FET FORA
M’ha dit el
meu germà assenyat, en Ricard, que, en aquest article procuri no faltar el
respecte a les persones que esmenti. Que estic molt esverat, que no s’hi pot
fer res, que si baixo de l’hort, que les coses són així...
Fer-li cas
amb resultats favorables em costa un gran esforç, esforç que faig, això sí, atentament
i de bon grat, perquè està carregat de raó.
Entenc que no
puc molestar en la seva sensibilitat a uns representants del poble que
treballen amb afany per una societat millor per a tots. Però el que no entenc,
i espero mai compartir, són segons quin tipus de pacte post electoral.
No entenc com
partits i coalicions nacionalistes i de forta tradició democràtica facin servir
els vots dels seus electors per incorporar a l’equip de govern del consistori
un partit obertament espanyolista, i de claríssima dreta.
Un partit que
(corregeix-me, Ricard) ha portat a l’estat espanyol a esperonar als Estats
Units a la guerra, la ocupació, la destrucció d’un país i la mort de més de
600.000 persones; de moment.
Un partit que
(corregeix-me Ricard) fomenta la confrontació social, territorial i racial, a
vegades obertament, com en el cas de Badalona amb el seu vídeo de campanya
electoral.
Un partit que
(corregeix-me Ricard) menteix sistemàticament en qüestions tan delicades com la
llengua, la convivència i el terrorisme.
Ens volien
fer creure que la democràcia consistia en anar a votar un cop cada quan toca, i
prou, que ells ja administrarien aquest capital, essent fidels a l’encàrrec
dels seus votants.
És amb aquest
tipus de pactes que defensen l’ideari de qui els ha fet confiança?
Tan si hem
estat usurpats directament com si n’hem estat estorats espectadors; tindrem
estómac desprès d’això per triar una altra opció que no sigui el vot en blanc?
Jo, Silvestre
Entredàlies, em sento expulsat d’aquesta particular interpretació que estan
fent entre tots de la democràcia. Jo, com tants d’altres.
Buscarem
altres camins, en tinc el ferm convenciment. Seran camins llargs i plens d’entrebancs.
Potser ens llagarem els peus, però el cap el podrem portar ben alt, i serem
capaços de mirar a la gent als ulls.
I, finalment,
podrem tornar a escriure la paraula democràcia amb majúscula.
Silvestre
Entredàlies
