L’EUGENI I L’ESTEL
L’Eugeni, un bon amic, fa temps
que, cansat de castigar el comandament a distància del seu televisor buscant
senyals de vida més o menys intel·ligent, va desar-lo en un calaix, d’on no
n’ha sortit més.
Tampoc va mai al cinema, diu que
veient els cartells que anuncien les pel·lícules cada cop més comercials i més
buides, ja en té prou per saber que no l’interessa ni la violència sectària i
descerebrada de Van Damme, ni les capdesurades de Jim Carrey.
Amb aquestes actituds, l’Eugeni
no aprèn que hem de ser partícips de l’alegria patriotera i altament
pecuniària de les victòries de l’Alonso, que hem de burxar en la pornografia
emocional del cas de la nena anglesa desapareguda a Portugal, i que hem de
gaudir, amb la cervesa a la mà, de les ordinàries frivolitats d’en Pocholo
Martínez-Bordiú.
Ell, cada cop ignora més aquests
tipus de fenòmens, però és clar, no per aquest motiu deixen d’existir, i a
voltes a l’Eugeni li cau un gerro d’aigua freda i el deixa ben amarat de
realitat.
Aquest matí, tot esmorzant,
m’explicava que ahir al vespre va patir una d’aquestes dutxes escoceses. Va ser
en forma de reunió de veïns. Me la va explicar fil per randa, de marcat que va
quedar. El que havia de ser una trobada de tràmit entre gent civilitzada i més
o menys normal, va acabar en un fantàstic ball de bastons.
Passo, tot seguit a relatar
l’escena principal: l’Ana Obregón del 2n 1a estirava els cabells de Letícia
Sabater, la del 3r 2a (es veu que havia dit alguna cosa sobre el comportament
del seu fill). El Bruce Willis del 1r 3a bramava frases inconnexes contra els moros,
afirmava categòricament que ell faria net en un plis-plas, si el
deixessin. El Pocholo del 1r 1a, arrepapat, com a cal sogre, bevia un cubata,
emetia prodigiosos rots i gaudia de l’espectacle. El del 1r 2a, Giménez
Losantos, escalfava una mica més l’ambient, a veure si finalment podia haver-hi
sang, i així no hauríem perdut la tarda.
En recordar-ho, em preguntava cap
a quin tipus de societat anàvem. És conscient que els individus de la seva
escala no són una excepció i que més o menys a tot arreu és igual.
Anem així cap a una societat
millor? Cap a l’harmonia social, l’equilibri i la comprensió intercultural, el
respecte al medi ambient?
-Eugeni, -li he dit- són moltes
preguntes per enfrontar-les només amb un cafè amb llet i una ensaïmada. Hem
tornat a la feina i en aquest punt ha quedat la conversa.
Al migdia he anat a comprar-li un
estel, a la tarda l’hi regalaré. No hi ha com anar a la platja, ara que comença
la tardor, i fer volar un estel per carregar energia. La necessitem per
mantenir encesa la nostra petita flama si el que volem és donar el tomb algun
dia a aquesta societat que, no ho oblidem, és la nostra.
Silvestre Entredàlies