dissabte, 10 de novembre del 2007


VISTA CANSADA


La vista cansada, tard o d’hora, ens afecta gairebé a tots. El cristal·lí perd elasticitat i ja no enfoquem com abans. Aquest fenomen fa que les realitats properes es desdibuixin, que les veiem borroses. D’altra banda, però, ens permet percebre amb nitidesa les realitats més allunyades.

Aquesta patologia, lluny de ser exclusiva de l’ull humà, podria atribuir-se a col·lectius o pobles.

Com a societat, no veiem clar que certes opcions polítiques puguin estar representades en els arcs parlamentaris, ens diem que són encobridors, còmplices o directament part integrant de banda armada.

Se’ns enterboleix la vista quan, en la distància curta, es dialoga o es pretén fer-ho amb una organització terrorista amb la finalitat d’acabar amb la violència i les hostilitats. Per més que estirem els braços, no enfoquem.

Per contra, en la distància llarga (ja sigui física o temporal) veiem clar i correcte que antics militants de moviments armats o terroristes es reconverteixin a la política i passin a defensar els seus idearis mitjançant el debat democràtic sempre que comptin amb el recolzament de part dels votants d’una comunitat. Ho trobem encertat. Totes les idees han de poder debatre’s en democràcia. És bo per la societat que es canviïn fusells per escons, morters per faristols, pistoles per micròfons. Què millor?

De lluny es veu aquesta solució com a impecable, per més greu que sigui la nostra presbícia.

Abdelaziz Buteflika, antic responsable del FLN va esdevenir president del seu país, Argèlia.

Nelson Mandela, excap de la ANC, també va ser president de Sudàfrica i a més, premi Nobel de la Pau.

Yasser Arafat fou organitzador de la OAP, posteriorment va ser president de l’Autoritat Nacional Palestina i també premi Nobel de la Pau.

Tampoc la recent, i encara tendra resolució del conflicte a Irlanda del Nord no és motiu de polèmica ni d’enterbolinament del nostre castigat cristal·lí.

Hi ha més exemples en el segle XX de terroristes que han passat a ser la clau de la pacificació en molts conflictes. Però per això és indispensable que es deixi parlar a qui està disposat a deixar les armes, les ha deixades ja o a qui no havent-les agafades mai, no les condemna explícitament.

Potser el que ens caldria acceptar que les coses no són a vegades tal i com les veiem.

Que desprès de constatar la diferència d’enfocaments entre el que és proper i el que és llunyà, hauríem de demanar hora a l’oftalmòleg, buscar-nos una òptica i fer-nos unes bones ulleres.

Ja veureu que un cop ens les haguem calçat ho veurem tot més clar. Guanyarem en amplitud de mires i la solució serà possible, això sí, si hi ha ganes i bona voluntat.




Silvestre Entredàlies