L’INEVITABLE
HOME BLANC
Va haver-hi un escàndol al Txad.
Uns nens van ser trets de casa seva amb enganys i
diners per a les seves famílies, funcionaris i altres espavilats.
La canalla anaven, entre espantats i nerviosos, participant
de l’ensarronada; engrescats amb el paradís que els esperava a l’altra banda
del món, a la banda blanca, del triomf fàcil, dels gossos lligats amb
llonganisses.
Deixaven enrere lleganya, pols i mosques. Ja vestien
Nike i Reebok, ja eren una mica Eto’o.
També, però, s’allunyaven del nucli familiar, del seu
carrer, dels seus amics, dels avis ja morts, que tantes rondalles els van
explicar. Giraven, potser per sempre, l’esquena a un país que, com tots, vol
tirar endavant amb les mans i l’esforç de la seva gent, dels seus fills que
estimen la seva terra com ningú.
Quan l’expedició ja era a punt de tocar el cel, el
globus es va punxar. La llarga cadena de suborns, enganys i complicitats es va
trencar.
Llavors, la ignomínia va saltar ràpidament a primera
plana. La premsa, els governants francesos i espanyols, l’opinió pública es va
posar les mans al cap.
Ens varem preocupar moltíssim pels detinguts en
l’operació, pels membres de l’ONG, per la tripulació de l’avió; per la seva
seguretat, pel seu estat físic i psicològic. Sobretot a França se’n va fer una
qüestió d’Estat. Varem estar molt pendents dels vols de Supersarkozy amb els
calçotets per damunt dels pantalons i la capa tricolor. Ell, amb l’arrogància
de ranci cap de metròpoli i deslliurat de tota vergonya va anar a alliberar els
seus blanquets compatriotes (“fossin culpables o no”) . Es va passar per l’arc
del triomf la sobirania del Txad i el seu poder judicial.
Sembla, però, que aquesta fos la única part de l’afer
que ens interessava.
Què ha passat amb els nens? On són ara? Sabran on és
casa seva? Podran retrobar-se amb les seves famílies? Què porta a aquestes
situacions? Va ser aquest un fet excepcional i aïllat o bé és una pràctica
habitual? Quanta gent està implicada? En quins països es produeixen fets
similars? Fins a quin punt les famílies i els estats receptors són conscients
d’aquests mètodes indecents? I, sobretot, què cal fer per tal que no es
repeteixi?
Sembla que en totes aquestes qüestions no s’ha volgut
aprofundir, no fos cas que ens féssim mala consciència.
En altres temps ja varem buidar el continent africà de
la seva gent més forta, més sana i més apta pel treball. Els varem arrencar de
la terra i els varem vendre com a esclaus.
Actualment les migracions i la sida també va llimant
el territori de la seva joventut.
Hem d’estar, doncs, molt amatents que aquest nou
fenomen de tràfic de nens, legal o il·legal, no representi un altra via de
buidatge de capital humà i de futur
d’aquells territoris tan necessitats de la seva gent.
L’inevitable home blanc no hi té cap dret.
