dissabte, 5 de gener de 2008


ESQUERDES, TASCONS I MALLS


No és pas per esguerrar-vos el final de les festes nadalenques però us faig arribar unes reflexions, un pèl espesses, i una recomanació de bons propòsits per al nou any.

Ens dicten a cop de campanya publicitària com hem de gestionar les ànsies consumistes que ells mateixos ens inculquen.

Hem de malbaratar els recursos naturals i explotar la capacitat de treball d’altres països d’una manera cada cop més accelerada en una cursa cap a enlloc, en un creixement constant cap a la desigualtat i la inestabilitat Nord-Sud.

El conglomerat de les grans empreses, multinacionals i transnacionals formen un bloc massís i compacte.

Aquestes macroempreses són ja més poderoses que molts estats, estan fora del seu control. Campen per tot el món com pel pati de casa seva.

Però, com tot organisme complex en creixement desbocat pateix tensions i friccions internes, que es tradueixen en esquerdes a la seva pell de roca. És el que té la duresa, li manca elasticitat.

Apareixen, llavors, agents interns encarregats de dissimular les clivelles, per tal que no copsem aquests punts dèbils. Malgrat tot, sembla que no donen abast.

Així doncs, i si part de la seva fortalesa fos només fictícia, producte del maquillatge?

I si una altra part de la seva fermesa fos la nostra pròpia actitud acomodatícia?

Ens cal, doncs, prendre confiança en la nostra força, en la nostra traça, en el potencial que tenim de canviar les inèrcies. Hem d’escrutar la pell de la roca, palpant-la, escoltant-la amb atenció. Hi ha clivelles a la roca. N’hi ha de profundes i antigues, i també de més recents, encara incipients, gairebé inapreciables. Totes són bones, hem de trobar la nostra.

A tall d’exemple faig esment de dues de les falles importants que mostren l’interior vergonyant del sistema.

La primera és que algunes indústries agroalimentàries estan portant deliberadament a la misèria i a la dependència exterior a països que havien tingut o haurien pogut assolir una certa sobirania alimentària; casos flagrants són les corporacions que exploten el cafè, el cacau, el sucre i la soja.

La segona esquerda profunda és la de la banca. Molts dels nostres bancs i caixes, lluny d’afavorir el desenvolupament, financien empreses d’espoliació de recursos naturals en països pobres amb governs submisos o corruptes i financien negocis armamentístics o bèl·lics.

Doncs bé, per atacar el monòlit de poder, en aquestes dues esquerdes hi ha clavats dos potents tascons a l’abast dels nostres malls. Són el Comerç Just i la Banca Ètica. Dues bones eines pel reequilibri mundial.

Us convido aquest nou any 2008 a fixar-vos en una dels milers de fissures o en els centenars de tascons que ja hi ha instal·lats, i a picar amb constància amb el vostre mall. Semblarà una feina titànica, desigual, però recordeu que creure això es ja part del triomf del sistema dominant.


Feliç any nou, i que la força us acompanyi!



Silvestre Entredàlies