dissabte, 5 d’abril de 2008


XARAGALLS DE DISCORDIA


L’harmonia, la convivència és relativament fàcil i fluïda quan en una comunitat tot va de cara, les vaques són grasses i el clima benigne. La bonança ajuda a la bonhomia.
Tanmateix, quan van mal dades la cosa canvia. En temps de crisi o de situacions anormals res gira rodó. I és en els equilibris dinàmics i inestables on qualsevol dels finals és possible.
Quan es presenta una situació d’aquesta índole pot sortir el millor que portem dins: la solidaritat, el sentiment de pertànyer a un mateix vaixell.
Però també pot passar que es desperti la fera supervivent i egoista que tenim sota la civilitzada pell, i traiem les urpes davant el proïsme, què alhora és  competidor d’un bé escàs en disputa. No és gens casual que els esdeveniments agafin un o altre caire, que cohesionin o que  disgreguin.
Fa uns anys va haver una greu situació a la Costa da Morte, a Galícia. Un petroler, mal anomenat Prestige, va vessar milers de tones de fuel al mar. La gestió de la crisi per part del govern espanyol i de la maquinària de l’Eta va ser, més que nefasta, de paràlisi i d’inacció. La població va reaccionar com mai ho havia fet i es va donar a ella mateixa i a l’estament polític una gran lliçó. S’organitzaven autocars plens de voluntaris que amb les seves vacances, les seves butxaques i les seves mans restituïen, en la mesura del possible, la normalitat a cada platja, a cada pedra. Els recordem vestits amb aquelles granotes blanques, amarats de pega negra de les katiuskes a les celles. Mentrestant, amb corbata i mocassins, els polítics minimitzaven la dimensió de la catàstrofe, menystenien i fins i tot obstaculitzaven la resposta ciutadana.
Ara, a Catalunya estem patint, no una sequera aguda però puntual, sinó, al meu parer, una punta de la sequera crònica en la què fa anys que estem immersos.
He ensumat que de manera incipient, però encarrilada, determinats grups polítics arrelats en el territori pretenen importar al nostre país el que altres, d’inconsciència reputada, ja porten anys atiant al conjunt de l’estat espanyol, és l’anomenada guerra de l’aigua. No hem de permetre de cap de les maneres que per roïns interessos partidistes i econòmics en lloc de treballar per solucionar els efectes de la sequera, es busqui el “com pitjor, millor”, i se soscavi la cohesió territorial.
Hem d’evitar que per estratègies polítiques i de poder d’uns pocs, ens llancin al ring pagesos contra urbanites, industrials contra regants, Baix Ter contra Baix Llobregat, Tarragonès contra Barcelonès.
És d’una irresponsabilitat extrema. No és cap joc i ho saben. La sequera i l’enfrontament territorial, un cop engegats tenen finals imprevisibles.
Espero, com un nen, que quan llegiu aquest article plogui a bots i barrals i que perdi completament la vigència i la raó de ser. Però el fet és que ja fa anys que m’afaito, així doncs, lluny d’estripar-lo, us el dono a llegir.

Silvestre Entredàlies