XARAGALLS DE DISCORDIA
L’harmonia, la
convivència és relativament fàcil i fluïda quan en una comunitat tot va de
cara, les vaques són grasses i el clima benigne. La bonança ajuda a la
bonhomia.
Tanmateix, quan van mal
dades la cosa canvia. En temps de crisi o de situacions anormals res gira rodó.
I és en els equilibris dinàmics i inestables on qualsevol dels finals és
possible.
Quan es presenta una
situació d’aquesta índole pot sortir el millor que portem dins: la solidaritat,
el sentiment de pertànyer a un mateix vaixell.
Però també pot passar
que es desperti la fera supervivent i egoista que tenim sota la civilitzada
pell, i traiem les urpes davant el proïsme, què alhora és competidor d’un bé escàs en disputa. No és
gens casual que els esdeveniments agafin un o altre caire, que cohesionin o
que disgreguin.
Fa uns anys va haver
una greu situació a la Costa da Morte, a Galícia. Un petroler, mal anomenat Prestige,
va vessar milers de tones de fuel al mar. La gestió de la crisi per part del
govern espanyol i de la maquinària de l’Eta va ser, més que nefasta, de
paràlisi i d’inacció. La població va reaccionar com mai ho havia fet i es va
donar a ella mateixa i a l’estament polític una gran lliçó. S’organitzaven
autocars plens de voluntaris que amb les seves vacances, les seves butxaques i
les seves mans restituïen, en la mesura del possible, la normalitat a cada
platja, a cada pedra. Els recordem vestits amb aquelles granotes blanques, amarats
de pega negra de les katiuskes a les celles. Mentrestant, amb corbata i
mocassins, els polítics minimitzaven la dimensió de la catàstrofe, menystenien
i fins i tot obstaculitzaven la resposta ciutadana.
Ara, a Catalunya estem
patint, no una sequera aguda però puntual, sinó, al meu parer, una punta de la
sequera crònica en la què fa anys que estem immersos.
He ensumat que de
manera incipient, però encarrilada, determinats grups polítics arrelats en el
territori pretenen importar al nostre país el que altres, d’inconsciència
reputada, ja porten anys atiant al conjunt de l’estat espanyol, és l’anomenada
guerra de l’aigua. No hem de permetre de cap de les maneres que per roïns
interessos partidistes i econòmics en lloc de treballar per solucionar els
efectes de la sequera, es busqui el “com pitjor, millor”, i se soscavi la
cohesió territorial.
Hem d’evitar que per
estratègies polítiques i de poder d’uns pocs, ens llancin al ring pagesos
contra urbanites, industrials contra regants, Baix Ter contra Baix Llobregat,
Tarragonès contra Barcelonès.
És d’una
irresponsabilitat extrema. No és cap joc i ho saben. La sequera i
l’enfrontament territorial, un cop engegats tenen finals imprevisibles.
Espero, com un nen, que
quan llegiu aquest article plogui a bots i barrals i que perdi completament la
vigència i la raó de ser. Però el fet és que ja fa anys que m’afaito, així
doncs, lluny d’estripar-lo, us el dono a llegir.
Silvestre Entredàlies
