dissabte, 9 d’agost de 2008


CRISI DE VERGONYA


Per un carrer qualsevol, un dimecres qualsevol a mig matí, passa un cotxe gairebé nou, de grans prestacions i cilindrada, vaja, un de tants. Amb les finestres tancades i l’aire condicionat a tot drap, de fora estant no li sentim la ràdio, però el tertulià ho explica ben clar: “a crisi ja és aquí i ha vingut per quedar-se”.

Alhora: en aquest mateix carrer, en un bar de concorreguda terrassa, algú s’està esmorzant un fantàstic entrepà de pernil que ni s’acabarà, una gerra de cervesa ben gelada i un bon cafè de Colòmbia. Està fullejant el diari i ho diu en lletres ben grosses: “la crisi ens afecta, i molt”. Damunt del bar, en un dels pisos de l’edifici, hi ha una tele, perdó, no és una tele, és un aparell de televisió panoràmica, de pantalla plana d’alta definició, que a part d’omplir tota una paret, un dels missatges que no para de bramar és ben clar i directe: “Hi ha crisi i la cosa està fatal”.

Conclusió: hi ha una megacrisi que no es pot aguantar. Tothom n’està al cas. Bé, gairebé tothom.

Gràcies a Riszard Kapuscinski i un dels seus llibres he sabut de l’existència d’uns homes i unes dones que no tenen coneixement d’aquesta crisi, segurament no caldria anar tan lluny ni moure’ns del territori per trobar exemples, potser no tan exòtics ni extrems, però és on m’ha portat la recent lectura.

Aquestes persones de les què parlem viuen en les grans ciutats africanes. La gana els fa fugir del camp cap als suburbis a la recerca desesperada d’alguna feina (feineta, a l’Àfrica gairebé tot el que hi ha son feinetes), o algú remotament emparentat que els doni un cop de mà.

La majoria d’aquests neociutadans només posseeix una cosa, un bé material. Un té una camisa, l’altre una falç, el de més enllà un pic. El de la camisa pot oferir-se com a vigilant nocturn (cal anar com a mínim mig vestit), el de la falç el poden llogar per tallar herba i el del pic pot obrir una rasa, si és que hi ha qui la vulgui i la pugui pagar.

Són gent amb sort, els altres companys del barri no tenen res, passen el dia pels carrers sense saber que fer ni on anar, inactius, apàtica, famolencs. Simplement passen el dia, potser serà l’últim.

Kapuscinski m’ha fet veure aquestes realitats, no com a fets aïllats, sinó com a part de la situació social africana.

Doncs bé, tota aquesta gent no està al corrent de l’actualitat internacional, no llegeixen les pàgines de color salmó dels diaris europeus i nord-americans. No saben res del que estem patint amb la nostra crisi financera.

Potser ho prefereixo així. Primer perquè no ens entendrien, però sobretot per estalviar-me que em caigui la cara de vergonya.

  


Silvestre Entredàlies