VAGONS DE CUA
Ara sí que el que semblava una crisi estranya i
llunyana, la de les hipoteques “subprime” dels Estats Units d’Amèrica ens
comença a tocar de ple.
Després de la crisi en l’economia financera o
economia de ficció; ara arrenca amb força la crisi a l’economia productiva, a
l’economia real.
La imprudència, la temeritat i potser la mala fe de
certs gegants bancaris, la connivència dels estats i la maleïda globalització
ens han portat on som. I l’espectacle només ha començat!
Més endavant, quan les empreses facin fallida i els
treballadors omplin les oficines de col·locació no estarem tan contents com ara
que el govern hagi injectat diner públic al sempre puixant sistema bancari.
Quan haurem gastat tota la pólvora en salves, qui
ajudarà als sectors que realment ho necessitaran?
D’altra banda,si fem una mica de memòria, recordarem
que fa uns tres anys els mateixos grans inversors, els que han portat el carro
pel pedregar, van veure que la bombolla del totxo no podia créixer
infinitament. Van trobar llavors un camí encara més pervers que jugar amb la
vivenda. I convertiren el mercat mundial dels aliments bàsics en un sector
especulable; d’aquesta manera han fet pujar, en els últims tres anys, el preu
de l’arròs en un 216%; el blat, un 136%; el blat de moro, un 125%; i la soja,
un 126%. Aquestes dades potser al primer món no afecten molt, però imagineu com
poden afectar als 1500 milions de persones que viuen amb menys d’un dolar al
dia; als 20 milions de nens que pateixen desnutrició aguda severa; als més de
10.000 infants que moren diàriament per causes associades a la desnutrició.
Ara, per acabar de reblar el
clau, la caiguda de l’economia mundial agreuja en gran manera la situació.
L’estretor de cinturó del primer món es tradueix en un acarnissament de les
condicions draconianes del comerç internacional i en una dràstica retallada
dels ajuts.
Si deixem de contemplar-nos el
melic, d’amagar el cap sota l’ala, veurem que tots viatgem en el mateix tren.
Ens veurem també amb la destral trinxant el tren i portant-li feixos de fusta
al Grouxo Marx que hi fa de fogoner, que crida posseït per la febrada –Més
fusta! Porteu-me més fusta!- No som capaços de veure que, per dur-lo cada cop
més de pressa cap enlloc, estem cremant el tren.
M’entossudeixo en negar que no
podem fer-hi res. Aquesta és la gran mentida que ens volen repetir fins a
fer-la veritat. És que tenim el síndrome d’Estocolm amb la gran banca? Amb les
grans multinacionals de l’alimentació i l’agroindústria? O és la covardia de
l’acomodat la que ens immobilitza i ens fa creure la mentida repetida.
Existeixen alternatives al
sistema imperant que fagocita els països del sud. Hi ha banca ètica, hi ha el
comerç just, hi ha ONGs que lluiten per la justícia social i les relacions
comercials internacionals dignes. L’opció hi és, només ens cal optar per ella i
esperonar-la amb el nostre recolzament.
Tenim poc temps, però si
reaccionem a temps encara podem salvar el tren. Llevem-nos del sofà, rentem-nos
la cara i aturem la màquina. Lluitem pels vagons, pels de primera, però també
pels de tercera, els que més els hi cal. I per la nostra dignitat com a germans
i essers humans.
Silvestre Entredàlies
