SANT
ANDREU I EL CADENAT
Les ciutats grans ofereixen als
seus ciutadans o estadants situacions,
vivències i oportunitats francament gratificants. Existeix, però, en les grans
viles, i molt més en les grans ciutats el fenomen de l’anonimat dels seus
habitants. Aquesta condició l’aprofiten alguns individus per comportar-se de
manera recriminable. Afegeixen hostilitat al conjunt de sensacions emeses per la
ciutat.
Un dels fets que, en aquest
sentit em crida l’atenció i m’afecta és la manera exagerada en què els
ciclistes de Barcelona es veuen obligats a lligar i encadenar els seus delicats
vehicles si no volen que desapareguin ràpidament.
És així com, estant de visita a
Florència m’he fixat en com de tènues i simbòlics són els cadenats de les
bicicletes. No els cal tampoc lligar-les a un arbre, fanal o aparcament
ciclístic. Simplement aparcades damunt el cavallet o recolzades en una paret,
un cadenat gairebé de joguina passat per la roda de davant és garantia
suficient per trobar la bicicleta just en el lloc i condició on l’havien
deixada.
Dons bé, acabada
la breu estada a Florència, aquella mateixa nit vaig somniar que emprenia un
viatge per tal de trobar una ciutat on establir-me. Així com Sant Andreu anava
amb el rem a coll, buscant un lloc on ningú sabés ni de rems ni de mars, jo
anava de ciutat en ciutat amb un cadenat de bicicleta a la mà, entrant a
preguntar a les ferreteries si sabien què era aquell estri.
Durant el meu periple vaig anar a
parar, entre moltes, a una vila de mida mitjana de la Toscana. Al primer moment
vaig emocionar-me en veure bicicletes sense lligar. Però uns homes que la feien
petar a la plaça em van aclarir el meu miratge. Pel que explicaven, alguns
espavilats i galvanosos vilatans tenien per costum utilitzar les màquines
d’altri per als seus desplaçaments, deixant-les en un altre punt de la ciutat.
Per mandra de pedalar, un cop la bicicleta en qüestió havia anat a parar als carrers
més baixos de la vertical orografia de Certaldo perdia tot interès per aquests
picarescos ciclistes. De ben segur que en alguns avantpassats d’aquests
elements va inspirar-se Bocaccio, fill d’aquesta vila per escriure els contes
del Decameron.
Més en davant, en una altra fase
del meu somni va aparèixer un personatge per dir-me que a la part nord de la
costa adriàtica italiana trobaria una ciutat on em seria francament difícil
trobar una bicicleta lligada. Tot just en arribar-hi, vaig adonar-me que aquest
capsigrany m’havia ben bé aixecat la camisa doncs era clar que no trobaria
bicicletes lligades, ni tampoc deslligades, la cuitat era Venècia, on aquests
vehicles son tan inútils i exòtics com una nevera a Groenlandia.
Tots hem experimentat la sensació
que mentre anem despertant, els somnis van transformant-se en menys creïbles,
més absurds i irreals. Aquest que us he explicat també va sofrir aquesta lògica
mutació. Però malgrat tot, ben despert i conscient, seguiré observant a les
ciutats allà on vagi els cadenats de les bicicletes que em parlaran de la qualitat
de la convivència i del grau de respecte i confiança que es professen i es
mereixen els seus ciutadans entre si.
Silvestre Entredàlies
