dissabte, 7 de febrer de 2009


FINS AQUÍ HEM ARRIBAT


Estic d’acord en què es poden defensar idees a capa i espasa, en què es pot ser tossut tancant files al voltant d’uns dirigents que representen i encapçalen un cert projecte. Encara que en les seves actuacions puntuals facin treure els colors a més d’un correligionari, quan es creu en un ideari fermament hom s’ha d’empassar molts gripaus, fer pinya i callar.

Però tot té un límit.

D’altra banda, les relacions internacionals d’Occident amb Israel són, eminentment comercials, i a sobre Europa i els Estats Units s’autoimposen un desfasat complex de culpabilitat enfront del món jueu d’ençà de la Segona Guerra Mundial.

En aquestes circumstàncies, l’estat d’Israel atropella drets humans i es passa per l’arc del triomf les resolucions de l’ONU des de fa més de cinquanta anys. Els seus aliats s’ engolen el gripau.

Però tot té un límit.

L’opinió pública també s’ha anat acostumant a decennis d’opressió i desmesura contra el poble palestí. Tancs contra pedres, buldòzers contra oliveres. Ens hem anat familiaritzant amb les represàlies generalitzades i indiscriminades després de cada coet. Al cap i a la fi només ens cal passar ràpidament la pàgina del diari i vigilar de no fixar-nos en la sangonosa fotografia.

Però tot té un límit.

Servidor, el límit l’ha trobat avui, disset de gener de dos mil nou, dia en que escric aquest article. Dia en que portem vint-i-dues jornades de bombardejos sobre població civil terroritzada. Dia en què portem mil dos-cents morts i cinc mil ferits de difícil recuperació.

És aquest el primer conflicte armat en el qual la població civil no pot desplaçar-se, no pot fugir. No només estan presoners dins la franja, sinó que els bombardegen fins i tot amb fòsfor blanc als centres de l’ONU on es refugien. No són errors d’artilleria, fins aquest moment quaranta-nou instal·lacions de l’ONU han estat atacades. S’ha destruït la seu central d’ajuda al refugiat a Gaza de les Nacions Unides, punt neuràlgic de magatzematge i distribució de l’ajuda humanitària internacional. S’han bombardejat hospitals, escoles, centres de la Creu Roja – Mitja Lluna Internacional.

Totes aquestes barbaritats i les que se sabran amb posterioritat, no els cauen del cel als palestins, no són desgraciats fenòmens naturals, són accions premeditades de l’exèrcit d’Israel, són una cruenta represàlia per, teòricament, aconseguir la sacrosanta seguretat nacional i evitar que els llencin coets sobre el seu territori.

Avui llegeixo que nou de cada deu ciutadans israelians de religió jueva aproven aquesta ofensiva. També llegeixo que Israel donarà per finalitzada l’operació, no pas per haver-se  assegut a cap taula de negociació, sinó per què li dona la gana, pel mateix motiu que va començar-la i que endegarà a següent.

Si més persones han trobat el límit hauríem d’exigir als nostres representants que trenquin relacions amb la bèstia en què s’ha convertit l’estat d’Israel.

Espero de tot cor que l’ONU també hagi trobat el seu límit, que els quedi una engruna de dignitat i que ara que segurament l’ofensiva s’ha acabat, treballi durament per tal d’investigar a fons les carnisseries que s’han comès. Estic convençut que hi ha motius sobrats per acusar Israel de CRIMS DE GUERRA i de depurar responsabilitats d’alts comandaments al Tribunal Internacional de Justícia de la Haia.

Israel va rebre carta blanca d’Europa després de la Segona Guerra Mundial. N’ha fet una ús abusiu i vergonyant. Ha arribat l’hora d’estripar-los la carta als morros d’un cop i per sempre.


Fins aquí hem arribat.



Silvestre Entredàlies