PREVISIÓ VERSUS CURACIÓ
En medicina, com en d’altres
disciplines, hi ha diferents maneres d’encarar una situació adversa, depenent
del moment i els mètodes emprats.
Es pot esperar a que la
circumstància es manifesti, per llavors, vista la seva naturalesa concreta i
analitzant el seu abast, atacar-la específicament. Aquesta manera d’actuar és
pròpia de la medicina curativa.
També hom pot optar per
preveure, mitjançant símptomes previs associats, casuística, o altres
indicadors, la provable futura manifestació d’una alteració adversa. Això
portarà a actuar avançadament als esdeveniments. Parlem, en aquests casos de
medicina preventiva.
És més, una mateixa circumstància,
d’equivalent intensitat, en un sistema dèbil o immadur pot ser considerada una
agressió greu, i per contra, en un sistema ferm i consolidat pot ser vista com
a part del sistema mateix, de la seva realitat, pluralitat i riquesa.
I ara ve el símil polític.
Algunes democràcies amb
fortes imperfeccions, democràcies més formals que reals, no suporten bé segons
quines propostes i reaccionen amb virulència quan se senten atacats els seus
controladors.
A Palestina, les últimes
eleccions generals van tenir lloc, segons la delegació d’observadors
internacionals, de manera neta i amb plenes garanties democràtiques. Tot
perfecte, llàstima que el partit guanyador no és gens tolerat per l’Estat
d’Israel. Estat que es veu obligat, segons diu, a emprar la medicina curativa
per intentar extirpar un “càncer” massa estès dins la societat Palestina. El
seu instrumental quirúrgic està format per tancs, míssils , buldòzers i fòsfor
blanc, això sí, tot molt democràtic.
Espanya, en els propers
comicis bascos opta per la medicina preventiva (democràtica també, és clar), més
civilitzada i tolerada per les ànimes sensibles. Simplement si una formació
política no els agrada, la il·legalitzen, en prohibeixen tota activitat, i “aquí
paz y después gloria”. Val més prevenir que curar. Què polits que són!
Imagineu-vos que després de
les eleccions, l’aritmètica parlamentària no permetés una coalició més
regionalista que nacionalista. Que el proper govern basc anés cap a
l’autodeterminació. Que amb el recolzament del poble, Euskadi caminés cap a un
estat propi.
Tallant el tema en origen,
Espanya s’estalvia una cosa tan lletja com enviar la Brunete.
Entre tots hauríem de ser
més primmirats a l’hora de consentir aquests tipus de regressions en l’estat de
dret. La democràcia i els drets civils no són una realitat eterna i perdurable
per si sola.
Cal estar molt desperts i
lluitar per tal que no vagin erosionant el que tant va costar.
Silvestre
Entredàlies
Ah sí,
La sort que tenim a Palau és
que podem seguir aquest tema i tots els d’actualitat, i a més participar
activament en la nova i moderna Ràdio Municipal que emet des de primers de
gener. És fantàstic. Jo, però, encara no l’he pogut sintonitzar. De ben segur
dec tenir un problema d’antena, o de receptor. Provaré de sentir-la per
internet, que em sembla que també hi és.
