dissabte, 6 de juny de 2009



LA “CHIQUITA” I “EL CAPITAN PESCANOVA” 


Les varetes de peix del “Capitán Pescanova”.
Els plàtans de “Chiquita”.

Què veiem en ells? Uns productes alimentaris amb una bona imatge de confiança, i a sobre, relativament econòmics. Són una font de proteïnes i vitamines que els nostres infants mengen a cremadent, sense males cares ni escarafalls. Només per això últim els hauríem de fer un monument, d’agraïts que n’estem d’aquests personatges.

 ¿Veiem alguna relació, entre l’Abderraman, el que malvèn rellotges i bagatel·les a les platges del Maresme, i el “Capitán Pescanova”?

¿I entre la noia de l’Equador que té cura de la senyora Vicenta i la treu a prendre el sol; Consuelo es diu, i els plàtans de “Chiquita”?

Doncs bé, l’Abderraman és d’un poble de la costa de Somàlia, allà, ell, com tota la seva família, des de la nit dels temps (que diuen ells) es dedicava a la pesca. Sortia amb una petita barca del seu oncle. Cada matinada omplien unes quantes caixes de peix, i au! cap al mercat. Excepte els dies de tempesta, el mar sempre recompensava el seu esforç i el seu respecte.

Aprofitant el buit de poder a Somàlia, Pescanova amb els seus gegantins vaixells-factoria va esgotar el calador, com tants d’altres. Els pescadors artesanals van haver de plegar.

Fotut per la gana i menjat per la ràbia, l’Abderraman va abandonar el seu país i la seva família, il·legalment, com un delinqüent.

La Consuelo es cuidava de l’hort familiar en el seu poble indígena. Conreava la terra i criava quatre gallines com la seva mare li va ensenyar, que ho havia aprés de l’àvia... La terra li agraïa el bon tracte i l’estimació amb generoses collites. Un dia, sense la Consuelo saber-ne res, l’amo de “Chiquita” va comprar tota la Vall (com es pot comprar, com es pot vendre tota una vall?). A base de trets i algun cap tallat d’un cop de matxet, el poble es va buidar ràpidament dels seus legítims i eterns pobladors.

La Consuelo, més tard, es corsecava en veure a la mare i a l’àvia vivint enfornades en una barraca de planxa galvanitzada i rebuscant menjar per les escombraries de Quito.

La seva cosina, des de Sabadell la va convèncer, llàgrima a llàgrima, que aquí podria treballar i enviar diners a la seva família.

Doncs sí, aquest és el comportament habitual d’algunes de les grans corporacions de l’alimentació.

Dissabte que ve, quan aneu al “súper”, a omplir el carro, us proposo que en posar-hi els plàtans “Chiquita” els mireu a la cara, que en tenen, la de la Consuelo; i quan agafeu les gèlides varetes del “Capitán Pescanova” també mireu aquell immens mar dins els ulls de l’Abderraman.

Aquest serà el primer pas, imprescindible, per fer un canvi necessari en la nostra manera de consumir. Preguntem-nos d’on venen i com s’obtenen els productes que posem al cabàs. Què comporta i què provoca la nostra compra.

Tenim dret a saber en quines condicions es produeixen els aliments per poder decidir lliurement si volem respectar el petit productor artesanal o volem seguir sent el seu anònim depredador.

Per cert, o no. Segueixo sense poder sintonitzar la fantàstica ràdio municipal que des de primers de gener emet amb gran èxit. Al poble tothom en parla. Algú podria deixar-me un transistor, per veure si és problema de l’antena?



Silvestre Entredàlies