dissabte, 9 d’octubre del 2010


EL TREN DELS GERMANS MARX

La comunitat científica ho té clar. Gaia, la Terra, sobreviurà, al llarg de la seva vida ha patit pitjors plagues que la espècie humana, i se n’ha sortit. Però nosaltres, els causants del desgavell, no està tan clar que sobrevisquem. I si ho fem, en quines condicions, circumstàncies i nombre.

Els abusos energètics, climàtics, socials són evidents i seran catastròfics. La incògnita, si seguim així, només és quin serà el primer element a ensorrar-se i en quin moment es produirà el col·lapse global.

La sensació que tinc és que viatgem en el tren dels Germans Marx.

El tren fa sorolls estranys, espeternega i perd velocitat. Ja alguns, els de vista més esmolada van veure ja fa algun temps que la via té un final proper i que hem de parar la marxa. Els mecànics i maquinistes, l’única cosa que veuen és la seva màquina, hi estan amorrats, preocupats pels esgarips dels rodaments, la pressió dels manòmetres i el rendiment de la caldera. Greixen els mecanismes, ajusten els cargols. No saben fer res més, i això els manté ocupats i fins i tot sembla que preocupats. Cremen més i més fusta desballestant els vagons de cua, els de tercera, no són els seus, consideren.

A hores d’ara, ja fins i tot els mig miops, si pugem dalt dels vagons i mirem endavant veiem que la via, que ha estat prou llarga, s’acaba allà davant. Hem de picar ara mateix l’espatlla dels mecànics, fer-los pujar dalt del vagó, treure’ls-hi el sutge de les ulleres i fer-los entendre que la solució està en frenar el tren immediatament o haurem de saltar de mala manera i que se salvi qui pugui.

Potser, com els mecànics, els amos del tren i la primera classe viatja en els vagons del davant, confien en que seran a temps de saltar, i que la resta del tren (on viatja el tercer, el quart món i altres tipologies) s’estavellarà, deixant el tren descarrilat i malmès sí, però lliure de gent miserable. Caldrà llavors arreglar els desperfectes, desinfectar, cosa que els donarà negoci als de sempre, i ja podran ocupar tot el tren.

Si analitzant la situació i després d’haver-los fet veure la qüestió, per incapacitat o per mala fe, maquinistes i mecànics no volen entrar en raó, ens haurem de plantejar de prendre’ls-hi les eines i el control de la locomotora. Si el que ens interessa és la gent i la Terra, no el tren.

D’altra banda, el fum de la nostra màquina està podrint l’aire. Ja ni queda fusta als boscos, estem cremant el mateix tren per fer-lo avançar. És amb aquestes condicions i per aquest territori per on volem viatjar a tota pastilla cap enlloc?

Arribat aquest moment, el primer que hem d’aconseguir és ésser capaços de mirar de fit a fit la realitat, encara que sigui crua, sense que això ens arronsi l’ànima i ens faci recloure en la nostra closca. Hem de fer que l’adversitat ens doni força. Madurar, arremangar-nos, rentar-nos la cara i amb positivisme i determinació posar-nos a treballar. Podrem aturar el tren si ens ho proposem amb fermesa i constància. Trobarem altres maneres més satisfactòries de fer el nostre camí, i abandonant el vell tren podrem finalment estar en pau amb Gaia.



Silvestre Entredàlies