SOM AL PRIMER PAS
En alguns aspectes, la
informació fereix i la veritat fa mal.
Vestir-nos és una necessitat i
anar més o menys a la moda ho trobem adient. Això no hauria de fer mal a ningú,
però diuen que per produir algunes de les peces de cotó que ens fan feliços a
baix preu, moltes famílies a la Índia ho passen malament, i hi ha hagut més de
vint-i-cinc mil suïcidis entre els agricultors atrapats pels deutes en els que
cauen empesos per Monsanto, multinacional de l’agroindústria.
Llegir-ho fereix i saber-ho fa
mal.
Ens agrada també canviar-nos
sovint el telèfon mòbil o renovar-nos l’ordinador que es queda antic en un tres
i no res. No hauria de fer mal a ningú, però diuen que a la Regió dels Grans
Llacs Africans hi ha una guerra que ja han produït més de quatre milions de
morts. Aquesta guerra ha estat encesa o com a mínim alimentada per l’objectiu
de controlar l’explotació del coltan (mineral bàsic en la microelectrònica de
consum), on treballen més de vint mil miners en règim d’ esclavisme
Llegir-ho fereix i saber-ho fa
mal.
D’aquests dos casos i d’altres de paral·lels el que més em toca el voraviu és no poder escollir.
Els mercats, les empreses dominants, recolzades pels governs amaguen la procedència tèrbola dels productes, no fos que el client s’espantés o que l’intermediari hagués de pagar les matèries a un preu digne.
Vull com a mínim poder triar per
mi mateix si segueixo empobrint i massacrant la població dels països productors
o si estableixo una nova i no entesa relació de igual a igual amb l’agricultor
de Vidarbha i amb el miner de Kivu.
El primer pas cap a l’eradicació
d’aquestes pràctiques és el coneixement, la sortida a la llum d’aquests
aspectes. Hem de saber-ho i fer-ho córrer. Hem de ser nosaltres, des de baix.
El segon pas serà el crear
alternatives a l’explotació acarnissada del nostres germans de món, i de la
nostra Mare Terra. En el sector de la fusta s’està iniciant aquest segon estadi amb la proliferació del segell de certificació FSC. Anem, en aquest cas, a millor ritme i marcant camí. Aquestes alternatives, en el cas de la fusta s’ha vist així, només vindran per la pressió exercida de les nostres consciències canalitzades per organitzacions ecologistes, de drets humans o de consumidors. Nosaltres, altre cop tenim la clau, la indústria no canvia si no es veu forçada.
El tercer pas cap a la dignitat de la relació entre client i productor l’assolirem quan, un cop coexisteixin les dues maneres, la clàssica, d’explotació, i la revolucionària, de justícia, els consumidors anem decantant-nos per la segona. El mercat, obligat per la tendència imposada pel client abandonarà llavors les males praxis. I d’aquesta manera podrem mirar amb l’esguard ben alt a tots els agricultors, els miners, els teixidors, els pescadors, els manufacturers de tot el món.
De moment, si em veieu amb uns pantalons ratats en excés i us passo un arxiu informàtic amb un disquet de 3.5, és que estic esperançat que aviat efectuem tots plegats el segon i el tercer pas cap a la dignitat humana.
Silvestre
Entredàlies
