dissabte, 5 de febrer de 2011


TOTS ELS COLORS DEL VERD

El passat deu de gener ETA va emetre un comunicat on anunciava un alto el foc permanent, general i verificable internacionalment.

Des d’aquell dia els ulls del món estan posats, en part, en l’incipient procés de pau d’Euskalerria. La comunitat internacional ha entès des del començament que existeix un conflicte polític i d’identitat entre Euskadi i Espanya, un problema d’encaix. I que hi ha hagut decennis d’agressió mútua.

L’Estat fa un ridícul espantós en rebutjar la mediació internacional. I renega de l’equip d’observadors entesos en aquest tipus de situacions, simplement perquè des del poder neguen l’existència de tal conflicte.

Ben cert és que obvietats més grans s’han negat des de postures oficials: l’holocaust jueu, el canvi climàtic, fins i tot la Teoria de l’Evolució de Darwin.

Sense anar gaire lluny, i en un cas més semblant, des del poder s’ha negat o minimitzat la repressió franquista, evitant aprofundir en la recerca i exhumació de les fosses comunes i negant la reparació del dany i el treball de la justícia.

L’Estat minimitza el cas basc limitant-lo a un afer merament policial que només té dos agents: els bons (l’estat amenaçat) i els dolents (una banda armada). I amb un zel intimidatori col·loca tothom en un bàndol o en l’altre; “o estàs amb mi o estàs contra mi”.

Els grans mitjans de comunicació espanyols cultiven aquest imaginari del blanc i el negre. O  et calces la bota o en tens la sola prement-te el coll. Sembla que alguns volen imposar que aquestes dues són les úniques maneres de viure la vida.

Nosaltres, els catalans, ja sabem que moltes de les llufes que ens pengen des de la caverna mediàtica o des del “Cazalla Party” no són certes; que no ens mengem amb patates els castellanoparlants ni els pengem dels arbres de la Rambla. Així mateix, si viatgem al País Basc i intentem conèixer aquella gent, veurem que alguns porten rastes, vesteixen pantalons de muntanya, i n’hi ha que fins i tot tenen consciència nacional o de classe, i carai!, no són terroristes. Tinguem criteri. Ens volen fer creure que quan algú parla en euskera només ho fa de bombes, goma dos i còctels Molotov.

Tenir resent la obstinada posició oficial és clau per entendre què difícil és prosperar en una normalització de la societat basca.

Gent com Lokarri (xarxa ciutadana per l’acord i la consulta) parlen de diàleg, d’entesa, de societat inclusiva, de perdó, de reparació de danys per totes les parts, d’observadors internacionals.

El govern espanyol parla d’atemptats, de sang, de morts, de caputxes, de detencions, d’entorns, de braç polític, de manilles i de condemnes.

No parlen un mateix llenguatge, ni parlen de la mateixa realitat; la resolució serà complicada.

La intenció del govern és tancar en fals un conflicte polític que ells neguen. El seu objectiu és eliminar, o potser tenir sota control, les accions terroristes per la via estrictament policial. No volen aprofundir, no fos cas que s’entengués  alguna cosa i haguessin de cedir un sol mil·límetre. 

ETA no pot ser una ajuda per el procés nacional basc, l’embrutiria, però tampoc pot ser  l’excusa de l’estat per llastrar el desenvolupament d’un poble, minar-ne les seves aspiracions i qüestionar-ne el camí.


Silvestre Entredàlies