dissabte, 7 de maig de 2011



ELS PEUS CALENTS I EL CAP FRED


Ja no els teníem gaire estimació als nostres banquers abans de l’ensorrada.

 Però a l’octubre de 2008, amb l’escàndol dels actius tòxics i la caiguda de Lehman Brothers, la bombolla va esclatar.

Els culpables eren clars: la banca amb el seu comportament inconscient (o no), i els estats amb la tèbia i irresponsable regulació que els imposaven.

Més endavant ens han volgut culpabilitzar també als ciutadans perquè qui més qui menys ha surfejat damunt l’onada especulativa.

Total, que entre el complex de culpabilitat, la manipulació de la premsa i la síndrome d’Estocolm que tenim amb la banca, hem consentit que amb diner públic se salvin i enforteixin fabuloses martingales financeres privades.

Ara, ens rebaixen l’estat del benestar, perdem drets, ens retallen prestacions i sobretot ens minen l’autoestima. Tot, per tal que els culpables tinguin més guanys que mai.

Sembla que ja no recordem qui va causar el daltabaix. Ens hem d’estrènyer el cinturó per aguantar la crisi, com si fos un fenomen meteorològic inevitable o un designi del déus. Resignació, sacrifici i bona cara.

Però on saben molt de rigors meteorològics i de déus implacables és a Islàndia. I pel que sembla del què estan aprenent molt és de finances i de dignitat com a persones i com a comunitat. M’explicaré:

El principal banc d’Islàndia, l’Ans Banki i la seva subsidiària Icesave van estar inflats artificialment amb la col·laboració directa de diputats i membres del govern. A l’octubre de 2008, amb l’escàndol de Lehman Brothers, el banc islandès va caure i l’estat no el va rescatar. Els inversors que des de Gran Bretanya, Alemanya i Holanda que van invertir-hi van ser compensats pels seus estats, però alhora, aquests en reclamaren a Islàndia l’import. L’FMI rescatà l’economia islandesa i posà com a condició que la població de l’illa pagués la totalitat del deute contret pels seus bancs.

La resposta ciutadana ha estat fer caure el govern còmplice i corrupte i obligar al següent a convocar dos referèndums en què s’han negat en rodó a pagar la factura de les bestieses comeses per la seva banca. A més han escollit una assemblea constituent per tal que els ciutadans, al marge dels polítics, redactin una nova constitució adaptada a les noves circumstàncies. I també han encetat un projecte de llei per blindar la independència del mitjans de comunicació.

Europa i l’FMI amenacen en portar el cas als tribunals i en impedir l’ingrés d’Islàndia a la zona euro i a l’UE.

El govern islandès reacciona i empresona a alts executius de la banca, obrint-se la porta a investigar una trama estesa per tota Europa.

Bé, tot aquest embolic no podem saber com acabarà. El que sí sabem del cert és que a Islàndia està passant alguna cosa, i grossa; i que els grans mitjans de comunicació europeus ho estan silenciant i manipulant. L’ordre establert no es pot permetre que s’estengui l’exemple i que plantem cara a la banca i als governs.

Què ens diferencia dels islandesos? Potser que ells tenen els peus calents i el cap fred.

Doncs quedem, si ho voleu, a Caldes, vila termal, al safareig de la Portalera. Jo us esperaré amb els peus en remull, i duré una bossa de gel per posar-nos-la per barret. A veure si així ens inspirem. Ja em direu dia i hora. 



Silvestre Entredàlies