dissabte, 9 de juliol de 2011



EN CONSTRUCCIÓ



Venen temps de canvis, difícils econòmicament, energèticament, i sobretot socialment.

La festa del malbaratament s’acaba.

S’acaba l’energia abundant i barata. S’acaba l’estat del benestar, i de la falsa opulència del treballador. S’acaba el jardí tancat europeu, l’oasi privat català. El món és ja un de sol. Tot està interconnectat i és interdependent, en l’espai i en el temps. La misèria que provoquem al tercer món ens torna com un bumerang. La brutícia que fem cremant combustibles fòssils ens cau a la cara. Els recursos naturals que espremem els trobarem a faltar en un futur breu.

Direu que sóc un derrotista, un alarmista, doncs calceu-vos que encara no he acabat.

En pocs anys tindrem una situació de postguerra sense un conflicte armat convencional previ. Aquesta última circumstància farà la nova situació encara més difícil d’entendre i de pair.

És ara, abans d’entrar de ple en aquest nou entorn, l’hora d’escoltar als avis, que o bé també van desapareixent o bé els fem poc cas. Ells les han passat de tots colors, són rics en experiències i en reflexió, són corredors de fons, supervivents.

Els hem de fer enraonar perquè ells coneixen altres temps en els quals el seu món era d’una altra manera. Fins llavors gairebé sempre els recursos eren limitats, les societats funcionaven amb el que aconseguien a prop, sense comprometre altres comunitats o altres generacions. Ells són els últims que saben què és viure sense petroli, sense neveres i armaris plens a vessar. I no per això eren temps menys feliços o menys dignes.

Hem d’escoltar, rellegir, qüestionar i tornar a escoltar avis com Stephen Hessel, el iaio que tots hauríem volgut tenir a casa.

Aquesta crisi sistèmica mundial, lluny ja de l’esperança dels brots verds, sembla que ha vingut per establir-se. Després d’indignar-nos, siguem conseqüents, no perdem més temps i energia picant el ferro fred de polítics i lobbys.

Crec que és un error exigir amb crits i empentes als diputats i consellers que apliquin canvis significatius, veritables. Els legislatius i executius han deixat créixer massa les grans empreses i la gran banca, i ara els parlaments i els governs no pinten res. Res. El tomb l‘hem de fer nosaltres. Ells s’han lligat de mans i peus. Per més que se´ls escridassi, els seus moviments no són lliures, són titelles.

Engeguem els culpables a pastar fang i posem-nos a construir la societat que volem. En tots els sectors hi ha alternatives, i si no hi són, o són encara insuficients o embrionàries, creem-les o fem-les créixer.

Banca ètica, comerç just, agricultura ecològica i de proximitat, energies netes, programari lliure, ateneus, cooperativisme...

Hem d’adquirir el compromís en vers la nova societat, incorporar-lo en la nostra manera de pensar, ser i actuar, i amb fermesa i conseqüència ho anirem fent tot. Construïm, construïm, i després construïm, des d’ara mateix, des d’aquí mateix, poc a poc, paraula a paraula, amb passes curtes i molta determinació. Cadascú des de casa seva, des del seu barri, des del seu poble, això sí, sempre coordinats i enxarxats, acomboiats pels companys. Serà una feina que durarà anys, que potser no veurem mai acabada, però coi, comencem-la ja, ara que encara ens queda força.

Els polítics, deixeu-los estar en la seva realitat virtual, ja despertaran, o no.



Silvestre Entredàlies