CONÈIXER PER CORREGIR
Estic content d’haver rebut l’informe de Veterinaris
Sense Fronteres de la campanya “Paren, aquí vive gente (los impactos del
agronegocio en África)”
Si no fos per aquests tipus d’organitzacions no ens
arribaria gaire cosa de la realitat dels països castigats pels conflictes, el clima
o per les nefastes actuacions dels nostres estats o empreses.
Existeix una realitat que se’ns amaga perquè, com a
primer món, som culpables en gran mesura del que s’hi està perpetrant. No volen
que en siguem conscients, no fos cas que no volguéssim seguir el joc, que tant
beneficia a alguns.
En els països castigats hi ha crisis agudes (intenses
i curtes en el temps), i crisis enquistades (de llarga duració).
Els organismes oficials, per boca dels mitjans de
comunicació domesticats, ens adverteixen principalment de les crisis què son
més agudes. Les crisis puntuals i espectaculars són les què ens permeten conèixer,
i en les què ens conviden a abocar una momentània hemorràgia de caritat
cristiana, per passar a oblidar-les ràpidament, això sí.
Per contra, no ens fan gaire sabedors de les situacions
vergonyants cròniques, en les quals podríem aplicar la justícia social evitant
ensorrar més les poblacions afectades per unes relacions internacionals del tot
injustes.
Tornant a l’informe de V.S.F., el document explica
sense embuts el perjudici que produeixen les pràctiques neocolonitzadores d’algunes
transnacionals europees amb la connivència i fins i tot el recolzament de
diferents estats, entre ells l’espanyol.
Per il·lustrar-ho, l’informe detalla tres exemples:
l’ocupació de terres fèrtils per al cultiu d’agrocombustibles a Moçambic, la
sobrepesca industrial a Senegal, i per últim, el desplaçament de la població
pagesa a Uganda per part d’una transnacional del cafè.
Està bé com a primera opció que es demandi als governs
implicats, i que se’ls exigeixi la vigilància del funcionament de les empreses,
no només en territori nacional, sinó en el país on desenvolupin la seva
activitat, sigui on sigui. Cal exigir que es respectin els drets de les
persones allà on treballin les nostres transnacionals. Però, massa sovint això
és desesperant.
Potser caldria, un cop analitzada la situació puntual
per experts qualificats, com és el cas que ara comento, actuar directament com
a ciutadans, com a consumidors; utilitzant canals propis. Simplement utilitzant
altres vies, noves, fresques i no viciades.
Ja en massa àmbits els nostres representants ens
deceben.
És hora que ens autogestionem, com a ciutadania, en
l’aspecte de la cooperació i reequilibri mundial com en d’altres. Si arribem a
la conclusió que les institucions no ens representen ni ens fan la feina com la
voldríem, els podem cridar a l’ordre, és clar, però si no rectifiquen, també
els podem despatxar per afrontar nosaltres mateixos les qüestions per vies més
directes, menys encotillades, menys lligades per xarxes d’interessos de poder i
econòmics.
Silvestre
Entredàlies
