dissabte, 3 de desembre de 2011



CONÈIXER PER CORREGIR 


Estic content d’haver rebut l’informe de Veterinaris Sense Fronteres de la campanya “Paren, aquí vive gente (los impactos del agronegocio en África)”
Si no fos per aquests tipus d’organitzacions no ens arribaria gaire cosa de la realitat dels països castigats pels conflictes, el clima o per les nefastes actuacions dels nostres estats o empreses.
Existeix una realitat que se’ns amaga perquè, com a primer món, som culpables en gran mesura del que s’hi està perpetrant. No volen que en siguem conscients, no fos cas que no volguéssim seguir el joc, que tant beneficia a alguns.
 
En els països castigats hi ha crisis agudes (intenses i curtes en el temps), i crisis enquistades (de llarga duració).
Els organismes oficials, per boca dels mitjans de comunicació domesticats, ens adverteixen principalment de les crisis què son més agudes. Les crisis puntuals i espectaculars són les què ens permeten conèixer, i en les què ens conviden a abocar una momentània hemorràgia de caritat cristiana, per passar a oblidar-les ràpidament, això sí.
Per contra, no ens fan gaire sabedors de les situacions vergonyants cròniques, en les quals podríem aplicar la justícia social evitant ensorrar més les poblacions afectades per unes relacions internacionals del tot injustes.
Tornant a l’informe de V.S.F., el document explica sense embuts el perjudici que produeixen les pràctiques neocolonitzadores d’algunes transnacionals europees amb la connivència i fins i tot el recolzament de diferents estats, entre ells l’espanyol.
Per il·lustrar-ho, l’informe detalla tres exemples: l’ocupació de terres fèrtils per al cultiu d’agrocombustibles a Moçambic, la sobrepesca industrial a Senegal, i per últim, el desplaçament de la població pagesa a Uganda per part d’una transnacional del cafè.
Està bé com a primera opció que es demandi als governs implicats, i que se’ls exigeixi la vigilància del funcionament de les empreses, no només en territori nacional, sinó en el país on desenvolupin la seva activitat, sigui on sigui. Cal exigir que es respectin els drets de les persones allà on treballin les nostres transnacionals. Però, massa sovint això és desesperant.
Potser caldria, un cop analitzada la situació puntual per experts qualificats, com és el cas que ara comento, actuar directament com a ciutadans, com a consumidors; utilitzant canals propis. Simplement utilitzant altres vies, noves, fresques i no viciades.
Ja en massa àmbits els nostres representants ens deceben.
És hora que ens autogestionem, com a ciutadania, en l’aspecte de la cooperació i reequilibri mundial com en d’altres. Si arribem a la conclusió que les institucions no ens representen ni ens fan la feina com la voldríem, els podem cridar a l’ordre, és clar, però si no rectifiquen, també els podem despatxar per afrontar nosaltres mateixos les qüestions per vies més directes, menys encotillades, menys lligades per xarxes d’interessos de poder i econòmics.

Silvestre Entredàlies