dimarts, 7 de febrer de 2012


EL CARRER MAX PLANCK     (part 1)

En aquest carrer, el carrer Max Planck, la vida anava passant plàcida i endreçada.
Tot funcionava, l’enllumenat, la biblioteca, l’atenció a la gent gran i als sense sostre. L’estat del benestar era puixant des de feia ja anys. Sembla que ni els més grans del petit carrer en recordaven les antigues misèries.
Ja fa uns quants anys, en el quiosc de la placeta, allà on el carrer es connecta amb la ciutat, s’hi van començar a llegir portades de diari que parlaven de daltabaixos i ensurts en borses i mercats llunyans. Al carrer es van anar acostumant a aquest tipus de notícies, les llegien com qui mira una pel·lícula de ficció. Estaven convençuts que tancant el diari o apagant la tele aquella realitat desapareixia, en tenien la prova en el seu carrer que seguia com sempre. En Miquel que va a comprar el pa, la Judith i la Remei que corren rialleres cap a l’escola, l’Eusebi, el pobre, assegut davant la parròquia, amb el seu carretó on hi du la vida. I a baix de la placeta, més cap a migdia, els iaios palpant la quotidianitat, comprovant-ne la rutina, reconfortant rutina.

El carrer Max Planck no és un carrer cèntric. En cap dels seus portals s’hi pren cap decisió important pel país, ni tan sols pel barri, malgrat això, tot el que expliquen els mitjans d’informació, encara que sembli de mons llunyans, encara que tard, va tenir-hi repercussió.
Els canvis van arribar poc a poc, al principi van ser gairebé imperceptibles pels distrets o els somiatruites.

En començar el nou curs, les dues bessones van haver de matinar mitja hora més, els havien tret l’autobús del barri que agafaven per anar a escola.

Les fulles caigudes dels arbres s’amuntegaven recollides només pel vent, les papereres feien caramull i els contenidors cada cop més deixats es convertien en gasius magatzems de materials i ocasionals establiments  d’ultramarins per una colla de joves cada cop més nombrosa. Els panots de les voreres es degradaven i els parterres de la placeta, tan florits que havien estat, ara eren erms eixuts. El carrer, que abans, del matí al vespre era gairebé desert, a totes hores del dia era ple de gent, doncs molts dels seus veïns ja no tenien feina on anar.

A l’Eusebi van afegir-se-li dos companys, vinguts de fora i al mossèn li costava triplicar l’ajut amb unes almoines cada cop més minses.
I en arribar l’hivern, els avis, havent dinat marxaven cap a la grangeta, no per trobar-se i fer-la petar, que també, sinó per no encendre l’estufa a casa. Sempre és més barat fer durar un cafè tota la tarda que acabar-se la bombona de butà.

També la biblioteca cada dia era també més plena de refugiats climàtics, allà no cal ni prendre cafè.
Justament el tancament sobtat de la biblioteca, van dir que per ajustos pressupostaris municipals, va ser el detonant que ho va capgirar tot.

I, tot d’una, es va iniciar l’efecte papallona.



Silvestre Entredàlies