En aquest carrer, el carrer Max Planck, la vida anava passant
plàcida i endreçada.
Tot funcionava, l’enllumenat, la biblioteca, l’atenció a la gent
gran i als sense sostre. L’estat del benestar era puixant des de feia ja anys.
Sembla que ni els més grans del petit carrer en recordaven les antigues
misèries.
Ja fa uns quants anys, en el quiosc de la placeta, allà on el
carrer es connecta amb la ciutat, s’hi van començar a llegir portades de diari
que parlaven de daltabaixos i ensurts en borses i mercats llunyans. Al carrer
es van anar acostumant a aquest tipus de notícies, les llegien com qui mira una
pel·lícula de ficció. Estaven convençuts que tancant el diari o apagant la tele
aquella realitat desapareixia, en tenien la prova en el seu carrer que seguia
com sempre. En Miquel que va a comprar el pa, la Judith i la Remei que corren rialleres
cap a l’escola, l’Eusebi, el pobre, assegut davant la parròquia, amb el seu
carretó on hi du la vida. I a baix de la placeta, més cap a migdia, els iaios
palpant la quotidianitat, comprovant-ne la rutina, reconfortant rutina.
El carrer Max Planck no és un carrer cèntric. En cap dels seus
portals s’hi pren cap decisió important pel país, ni tan sols pel barri,
malgrat això, tot el que expliquen els mitjans d’informació, encara que sembli
de mons llunyans, encara que tard, va tenir-hi repercussió.
Els canvis van arribar poc a poc, al principi van ser gairebé
imperceptibles pels distrets o els somiatruites.
En començar el nou curs, les dues bessones van haver de matinar
mitja hora més, els havien tret l’autobús del barri que agafaven per anar a
escola.
Les fulles caigudes dels arbres s’amuntegaven recollides només pel
vent, les papereres feien caramull i els contenidors cada cop més deixats es convertien
en gasius magatzems de materials i ocasionals establiments d’ultramarins per una colla de joves cada cop
més nombrosa. Els panots de les voreres es degradaven i els parterres de la
placeta, tan florits que havien estat, ara eren erms eixuts. El carrer, que
abans, del matí al vespre era gairebé desert, a totes hores del dia era ple de
gent, doncs molts dels seus veïns ja no tenien feina on anar.
A l’Eusebi van afegir-se-li dos companys, vinguts de fora i al
mossèn li costava triplicar l’ajut amb unes almoines cada cop més minses.
I en arribar l’hivern, els avis, havent dinat marxaven cap a la
grangeta, no per trobar-se i fer-la petar, que també, sinó per no encendre
l’estufa a casa. Sempre és més barat fer durar un cafè tota la tarda que
acabar-se la bombona de butà.
També la biblioteca cada dia era també més plena de refugiats
climàtics, allà no cal ni prendre cafè.
Justament el tancament sobtat de la
biblioteca, van dir que per ajustos pressupostaris municipals, va ser el
detonant que ho va capgirar tot.
I, tot d’una, es va iniciar
l’efecte papallona.
Silvestre Entredàlies
