dissabte, 2 de juny de 2012

S’ACOSTA SANT JOAN

M’he despertat, o m’ho ha semblat. En sentir soroll d’algú que feineja a la cuina he entès que ja em podia llevar. El meu amfitrió m’ha fet aquella pregunta que sempre disparen de bon matí. – Has dormit bé?
 –Fantàsticament- li he contestat com mana l’ortodòxia del convidat.
Hem esmorzat com a ell li agrada, amb “un bon esmorzar”, i hem enfilat cap a la plaça. Allà hi havia preparada una gran foguera, era revetlla de Sant Joan. El meu amic està ben orgullós de la foguera, m’hi ha portat com aquell que no vol la cosa per què la veiés, per explicar-me’n l’entrellat. Fixant-me en la gent que voltava per allà, ja queda clar que no és l’únic que es pren allò com alguna cosa més que una foguera normaleta de Sant Joan.
Li hem fet una volta, dues voltes, en silenci. Jo m’he fixat en els detalls: portes trencades, cadires corcades, mobles vells, piles de diaris i valuosos retalls de cal fuster. Tot apilat amb una cura exquisida.
Li he vist que me’n volia parlar. –Seiem, i prenem un cafè vora el tòtem.
Acompanyant-se amb la percussió rítmica de la cullereta desfent el sucre, ha començat a il·lustrar-me sobre el cas. M’ha explicat que un cop, ja fa molt de temps, un home que havia fet fortuna va començar a prestar diners als pagesos. Havien patit un parell de campanyes amb minses collites. Les condicions del crèdit eren bones, però poc a poc l’home va anar abusant de la seva posició de poder, i finalment tenia mig poble tiranitzat amb els deutes. El mecenes, el filantrop va mostrar-se tal com era: cruel, despietat.
Doncs bé, va arribar Sant Joan i l’usurer va anar a parar a la foguera.
L’any següent, l’encarregat del Cafè Social va desviar cap als seus amics influents grans quantitats de diners que venien d’impostos i donacions.
Va ser el que va cremar a la foguera l’any següent.
I encara el tercer any un despistat i temerari gendre de l’alcalde, que no en tenia prou amb viure com un rei, va acabar purificat pel foc en el solstici d’estiu.
 
El meu amic m’ha explicat tot això al compàs de la cullereta. Ja feia molts anys d’aquest últim cas, però preparar i encendre cada any la foguera entre tots recordava als espavilats que calia fer bondat. Era molt important però, mantenir ben viva la institució i el seu rigor.
M’ha insistit que el nostre gran error ha estat que, en construir societats grans i complexes, i en estar tan enfeinats cadascú amb la nostra mínima i egoista parcel·la de realitat, hem descuidat el bé comú. Hem delegat la gestió de la foguera en professionals i n’hem relaxat el control. Primer per confiança, després per deixadesa. D’aquesta manera els més merescuts per anar a la pira fan que els seus vigilants, els nostres administradors, es pixin d’amagat, o ja no, damunt les fustes. I així és com es creen Palaus de la Música, Nóos, Bankias, participacions preferents, i el que vindrà.
I amb els últims dos repics de cullereta, aquells que es fan a la vora de la tassa, ha fet un glop de cafè ja fred, i m’ha etzibat: -Aquí, al poble, fins i tot el calendari és diferent, tot l’any és quinze de maig, excepte per la revetlla i el dia de Sant Joan, que fem festa grossa.
Ens hem quedat ben muts, jo cavil·lant, ell satisfet.
I m’he despertat, o m’ho ha semblat.


 
Silvestre Entredàlies