diumenge, 5 d’agost de 2012


DRING, DRING

Estava decidit. Aniria a un ressort-tot-inclòs a fer dringar glaçons dins un got llarg. I res més. Dring, dring.

Tot va començar amb un encontre casual. Diògenes de mi, vaig trobar-me en uns contenidors competint amb en Saidi i el seu excarret de supermercat. Vàrem encetar conversa, ell com a expert, jo com a amateur, respectuós amb el titular d'arreplegar andròmines.
Com que som animals de costums, ens hem anat trobant altres dies. Li han fet gràcia les nostres creixents converses. Diu que a ell mai ningú no li dirigeix la paraula, a no ser que aquest ningú tingui la pell tan o més fosca que ell.
M'ha explicat la seva història. Apassionant, complicada, per treure's el barret. Jo a canvi li he explicat la meva, planera, senzilleta, d'impossible novel·la.

Ja estava clar allò d'anar a un ressort-tot-inclòs, a oblidar, a passar de tot, rebotat de les tertúlies dels berenars amb la colla. La curiositat per uns territoris concrets que em va despertar en Saidi una tarda als contenidors va fer-me triar el destí. I aquí va començar l'error. Ell, agafat a la carro, en saber que aniria a la seva terra el va aclaparar la nostàlgia. Va quedar trist, pensarós. Finalment desprès de dubtar molt, em va fer l'encàrrec. Sí que parla sovint amb ells per telèfon, i li diuen que estan bé, però això no el tranquil·litza, no se'ls creu. Ell també els explica que està de meravella, aquí a Europa, que té molta feina, que s'ha fet emprenedor i està obrint-se un lloc en el món del transport i de la metal·lúrgia (si el veiessin amb el carretó de ferralla de contenidor en contenidor, i vivint sota uns plàstics en un solar del 22@).

Em va demanar que discretament comprovés com estaven els seus parents, la gent del seu petit poble, a qui tan estimava i a qui enviava gairebé tots els euros que arreplegava. La seva mare, el seus germans, la dona i els fills el feien patir. Em va fer jurar que no em donaria a conèixer, i no els diria res d'ell; no em volia fer mentir.

Va seguir l'error. Al poblat vaig picar de morros amb la realitat. M'estalviaré detallar-vos com de malament estaven, i com havia rodolat pendent avall la situació des que Saidi va marxar a cercar feina a Europa. Llavors li semblava impossible d'empitjorar.
Era el segon dia de la meva estada al ressort-tot-inclòs, luxe descerebrat a tocar d'una misèria embogidora.

Dring, dring. No hi ha manera. Dring, dring. No em relaxava, no m'evadia. Em venien a la ment tots els parents d'en Saidi. Els que ell creu que estan bé i ja són morts i els que encara malviuen. També però, els infants feliços, encara que s’han de buscar molt petits per què encara siguin feliços i encara siguin infants.

Dring, dring. No podia sortir de la piscina del ressort-tot-inclòs. Mentre estès a l'aigua les llàgrimes no em delatarien i la vermellor dels ulls tindria la coartada del clor. Vaig quedar-me bloquejat, dring, dring, sis dies en remull esperant el meu vol de tornada. Dring, dring. Immobilitzat. Dring, dring, buscant l'equilibri.

Tindré el valor d'explicar-li?
Tindrà ell el valor d'escoltar-ho?
Ho estic rumiant a l'aeroport del Prat. He quedat amb un amic dels del berenar que em vindria a buscar. Prenc aquestes notes en un tovalló de paper. Tinc la gola seca i m'he demanat una aigua amb gas. Sobretot sense gel, si us plau. No puc suportar aquell dring, dring.



Silvestre Entredàlies