PREOCUPACIONS REIALS
Són els
primers d'una llarga caravana, sempre en direcció a Ponent. Fan camí amb aquell
pas decidit i constant, però gens forçat de qui domina les llargues travesses,
de qui a força d'anys ha transformat la bullida impetuosa en saviesa calma.
Amb un cop de
vista (ja fa tants anys que es coneixen) dos d'ells han copsat que el tercer
vol dir-los alguna cosa. De fet, per entendre's no els caldria parlar com ho
fem nosaltres. Ells estan en una estadi superior de coneixement i comunicació.
Però, malgrat això, els agrada de tant en tant, en mig del llarg viatge,
aturar-se al vespre, i a l'esguard d'una foguera, tenir llargues converses, tal
i com ho farien si fossin senzills mortals.
- I doncs, què t’amoïna, Gaspar?- va dir el més fosc
dels tres.
- M'agrada que els humans ens tinguin tanta estimació
i que, sobretot els més petits, confiïn en nosaltres els seus somnis més
agosarats. Em fa molta il·lusió que ens esperin amb els fanalets, i que amb
aquells ulls com taronges, a vegades plorosos, ens demostrin la seva fe en
nosaltres.
- Llavors, aquesta cara de preocupació que dus?
- Veureu, nosaltres podem portar una bicicleta, un
Excalèxtric, fins i tot, si un nen o nena s'han portat molt bé durant tot
l'any, podem portar una Wii, sempre ho hem anat fent, més o menys, ja fa més de
dos mil anys que ens hi dediquem. Però si bé la màgia és molt important per als
infants, penso que últimament els més grans hi confien massa, n'abusen.
- Explica't Gaspar.- va exhortar-lo Melcior, ajuntant
les molsudes celles.
- Bé, he observat que en els últims
temps i en segons quins llocs, els adults han confiat en la màgia, o en no sé
què, qüestions massa importants, i és clar ja són grandets per això. A Grècia
van fer-ho així, i com que no han fet els deures s'han ha quedat a la ruïna i
amb cara de Papa-nates. A Itàlia, a més van confiar la màgia a un gran impostor. MEDIASET els va fer creure en uns
éssers fantàstics que els farien viure en un regne de xauxa etern. L’apòstol
Silvio dels miracles terrenals, el què semblava immortal, va caure d’un dia per
l’altre expulsat per l’Arcàngel Miquel (o va ser Mario?).
-D'acord
Gaspar, però no està tot perdut, conec un poble que no ho confia tot a Reis i
Presidents, a la màgia i l’encanteri. Els catalans, també la fan, i amb
il·lusió, la carta als Reis, però per si un camell pren mal, o una tempesta de
sorra, o financera, entorpeix la marxa de la caravana, i aquest any no els
porten la bicicleta, sempre els quedarà la fireta i les xocolatines que ha
cagat el tió.
Aquest any
difondrem el missatge que cal confiar en la fe i en la màgia per les coses
petites i accessòries; i confiar en el propi treball, determinació i tenacitat per les coses importants i de calat
significatiu. Això és el que diferencia una persona adulta d'un nen, una
societat adulta d'una societat infantilitzada. Ja els ho va dir aquell noi tan
trempat: ”si ens llevem ben d'hora, ben d'hora...”. Això els direm, Gaspar, vas
ben carregat de raó.
Van arraulir-se en les mantes, i bona nit. L'endemà, ben d'hora,
ben d'hora, van seguir camí fins a casa vostra.
Silvestre Entredàlies
