dimarts, 5 de febrer de 2013


DEUTE LÍCIT?

 Quan llegim el diari, en arribar a la secció de “relax” normalment fem una llambregada de cua d'ull i passem ràpidament de pagina. Ho fem invisible. No existeix.

Allà, però, hi ha anunciada la Liam, una noia que te un deute contret amb la organització que la va portar fins aquí amb el compromís d'un futur pròsper a Europa. Ella va rebre uns diners, un bitllet d'avió i altres facilitats que ara li és impossible de tornar d'una manera diem-ne ortodoxa. I és així com, providencialment, un altre conciutadà seu li va oferir fer front als seus deutes. A canvi havia d'ingressar en un pis de timbre vermell i ser el petita joguina d' obsessos occidentals, la massatgista del final feliç.

Crec que estarem d'acord en no considerar aquest deute com un compromís lliure entre dues parts amb total coneixement de l'operació. Més aviat el veiem com una meridiana i claríssima extorsió, un acte delictiu i premeditat d'abús de poder i d'informació.
 
L'Anselm, l'any 2006 va comprar un pis i, desprès d'estalviar tota la vida, veient com els preus dels habitatges li fugien cada cop més ràpidament, va haver de prendre una determinació certament arriscada, entre l'espasa i la paret. O signava hipoteca immediatament, o els preus, tan enfilats se li escaparien per sempre. Tothom li deia. La percepció que l'entorn li havia creat era que una caiguda de preus, o fins i tot una frenada en l'escalada era certament impossible, i d’altra banda, ell seria capaç de saldar el deute. És el que realment creien les entitats financeres i el sector immobiliari?
 
En aquest cas, les opinions són diverses. Hi ha qui creu que l'Anselm ja és prou gran i que no haver-s'hi fotut, en camises d'onze vares. Hi ha també qui pensa que en aquests casos també existeix abús per part de l'entitat financera, i culpa i coneixement desigual a l'hora de formalitzar compromisos de difícil compliment.
 
Els Estats, o alguns polítics actuant com a Estat i per tant, representant-nos a nosaltres, ens han endeutat terriblement, a tu i a mi. Jo no he estat consultat directament en si estava conforme a subscriure un deute d'aquestes dimensions i condicions, i tu? Sembla, malgrat tot, que l'haurem de pagar sí o sí.
No seria saludable analitzar si aquests deutes han estat contrets en condicions de voluntat explícita, de coneixement de les circumstàncies i possibles conseqüències per les dues parts?
 
Fa uns anys, bona part de l'opinió pública europea estava a favor d'escoltar les tesis que pregonaven la condonació total o parcial del deute extern de certs països pobres entrampats en aquesta qüestió.
Aquest plantejament sembla deliberadament descartat de les opinions que apareixen en la premsa respecte al deute contret ara pels països del primer món.
 
Plantegem-nos quin és el veritable objectiu de qui ofereix el préstec.
En el cas de la noia del primer paràgraf, és clar que l'objectiu del prestador no és que el préstec sigui  satisfet, sinó el tenir la noia en règim de pràctic esclavatge. Recuperar el capital és secundari i irrellevant.
Doncs, quin és l'objectiu i les circumstàncies del préstec hipotecari de l'Anselm?
I dels préstecs fets als països africans per part del Banc Mundial i del FMI?
I de l'endeutament actual d'estats com el nostre?
 
Abans d'estar d'acord amb pagar, a resignar-nos amb les retallades, analitzem sense por a la veritat.
I diem les coses pel seu nom. A les crisis, crisis. I a les estafes, estafes.

 
Silvestre Entredàlies