diumenge, 3 de març de 2013


LA CABRA JOANA
 

Avui en dia, les cabres domèstiques són relativament dòcils, manejables i, sobretot productives.
És el cas de la cabra Joana, la que em va explicar aquest cas. Ella és la segona més vella d'un petit ramat del poble d'Erip de dalt.

La Roser, mestressa de les cabres, és experta formatgera, reconeguda entre els entesos.
El ramat viu en molt bones condicions. L'estable és força confortable, l'herba dels prats on les porta la Roser és fresca i abundant. I a la vall el clima és benigne i sense fenòmens extrems.
Tampoc les té aïllades. Això sí, el Tacat, un preciós border collie que les vigila, les hi té prohibit que es parlin amb un boc salvatge que ronda per aquells topants.

Tot i que en els prats més alts on van a l'estiu no hi ha bona cobertura de mòbil, a la cleda tenen internet sense cap mena de limitació, en una mena de ciber-cafè.
Fins i tot a l'autobús amb el que van als prats els hi donen cada dia El Periódico, per que s'informin. I els dies que van al bosc amb el tren les obsequien amb La Vanguardia, per allò de la pluralitat.
També al vespre poden veure la televisió, amb la varietat i qualitat que ja sabeu que hi és habitual. Això les ajuda a entendre el nostre món i adoptar pautes de comportament adequades a la seva classe i funció social.

La història que us apuntaré va començar quan les cabres, d'amagat de la Roser i del Tacat, poc a poc van trobar la manera de veure's amb el boc salvatge i altres animalons que fins ara els hi eren estranys i fins i tot temuts.

Ells les van ensenyar que hi havia altres maneres de veure la realitat. Que existien altres diaris, que la televisió els està buidant el cervell i espatllant el seu model de comportament. Que a internet hi ha coses molt més interessants que fer el xafarder a Facebook, amarar-se amb l'Sport.com o embrutir-se amb la zoofília.

Del veterinari mai havien sigut grans amigues, però sí que confiaven cegament amb la Roser. Ella les cuidava i les menava cap a les feixes més frescals, les munyia delectablement, alleugerint el mal que els feia el braguer cada matí i cada vespre. En el Tacat també hi tenien gran confiança, les protegia del llop i les hi feia passar la por, encara que fos amb alguna lleu queixalada.

Del primer que van sospitar va ser d'aquell home amb davantal de plàstic tacat de sang que tot sovint les visitava i que quan ho feia, trobaven a faltar algun cabrit.
Van arribar a pensar que estaven tots conxorxats, que només les volien per fotre'ls-hi la llet i els cabrits i que entre ells s'ho manegaven tot amb males arts i joc brut. Però només eren sospites. Va arribar un dia, però, que la pilota va ser tan grossa que fins i tot els diaris més controlats no van poder amagar desenes de casos de corrupció, malversació, evasió de capitals, espionatges camarguesos, vergonyants trames reials.

Llavors, un bon dia la Paulina, una cabra joveneta de la colla, va preguntar al conductor de l'autobús si algun cop, puntualment, no podrien canviar de diari, i poder llegir La Directa, El Triangle o fins i tot el Cafè amb Llet; i el Tacat, nerviós, li va fotre immediatament una forta mossegada a la cuixa, per insolent.

Li va trencar l'os de la cama. I va esclatar la rebel·lió.

 

Silvestre Entredàlies